Longobardos

Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Limba Sarda Comuna. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu

Is Longobardos sunt istados una populatzione germànica, protagonista intre is sèculos II e VI de una migratzione longa chi ddos aiat portados dae su cursu bàsciu de s'Elba fintzas a s'Itàlia. Sa mòvida migratòria aiat tentu cumintzu in su sèculu II, ma isceti in su sèculu IV su pòpulu in s'interi aiat lassadu s'àrea de s'Elba; durante sa tramudàntzia, acontèssida sighende su cursu de su riu, is longobardos fiant intzapados in antis a su cursu mèdiu de su Danùbiu (fine de su sèculu V), a segus a Pannònia (sèculu VI), in ue aiant afortiadu sas istruturas polìticas e sotziales cosa issoro, si fiant cunvèrtidos in parte a su cristianèsimu arianu e aiant surbidu elementos ètnicos de orìgine vària, massimamente germànicos.

Longobardos
Esempru de arte longobarda
Perìodu istòricu	sèculos IV-VII
Etnia	germànicos
Limba	limba longobarda, lombardu
Religione	Paganèsimu (fintzas a su sèculu VII); Arianèsimu (sèculos VI - VII); Catolitzèsimu
Àrea de orìgine	Territòriu de sa badde arta de s'Elba. Aposentados in Itàlia a pustis de sa migratzione aiant costituidu unu regnu chi teniat tzentru aprossimadu in s'atuale regione de Lombardia

Intrados in cuntatu cun su mundu bizantinu e sa polìtica de s'àrea mediterrànea, in su 568, ghiados dae Alboinus, si fiant aposentados in Itàlia, in ue aiant dadu vida a unu regnu indipendente chi aiat istèrridu in manera progressiva su domìniu pròpiu subra de sa majoria de su territòriu italianu continentale e peninsulare. Su domìniu longobardu fiat articuladu in ducados vàrios, chi gosaiant de una autonomia manna respetu a su pòdere tzentrale de is soberanos aposentados in Pavia; in su cursu de is sèculos, nointames, is gurreis chi si fiant sighidos aiant afortiadu a pagu a pagu s'autoridade issoro e duncas s'unidade interna de su regnu. Su regnu longobardu, chi intre su sèculu VII e su cumintzu de su VIII fiat arribadu a rapresentare una potèntzia de relevu europeu, aiat sessadu de èssere un'organismu autònomu in su 774, a pustis de sa derrota padèssida dae is Francos ghiados dae Càralu su Mannu.

In su cursu de is sèculos, is Longobardos, a primìtziu casta militare seberada in manera chìrdina dae sa massa de sa populatzione romànica, si fiant integrados in su tessìngiu sotziale italianu, gràtzias a s'emanatzione de leges iscritas in latinu (Editu de Rothari, 643), a sa cunversione a su catolitzèsimu (fine de su sèculu VII) e a s'isvilupu, fintzas artìsticu, de relatos semper prus istrintos cun is àteros cumponentes sotziopolìticos de sa Penìsula (bizantinas e romanas). Sa fusione intre s'elementu germànicu longobardu e su romànicu aiat postu is bases, segundu unu modellu comunu a sa majoria de is regnos latinu-germànicos artu-medievales, pro sa nàschida e s'isvilupu de sa sotziedade italiana de is sèculos a sighire.

Galleria de immàgines

• 
  Tapas de sa migratzione longobarda a manu de Itàlia
• 
  Domìnios longobardos suta Alboinus (annu 575 tzirca)
• 
  Regnu longobardu suta Rothari (annu 652 tzirca)
• 
  Istèrrida màssima (inditadu cun colore murru) de su regnu longobardu, suta su regnu de Aistulfus