Giurisprudèntzia

iscièntzia de s'istùdiu de su deretu o aunida de sas sentèntzias de sos giùighes

Artìculu printzipale: Deretu.

Sa giurisprudèntzia (trèmene sardu pro su latinu "iurisprudentia", sustantivadu dae s'agetivu "iurisprudens", est a nàrrere "prudens iuris": «espertu de su deretu») est sa disciplina chi istùdiat su deretu e s'interpretatzione giurìdica sua (duncas mentovada in custu casu ebbia fintzas iscièntzia giurìdica). In sentidu prus restrintu e tènnicu, su trèmene inditat s'atropamentu de sas sentèntzias e de sas detzisiones peri cales sos òrganos giudicantes de un'Istadu intèrpretant sas leges aplichende·las a sos casos cuncretos chi lis si presentant.[1]


Artìculu in LSC

Tribonianu donat sas Pandetas a Giustinianu, coberantza de sa Giurisprudèntzia, a òpera de Raffaello Sanzio in s'Aposentu de sa Segnatura ante sos Museos Vaticanos.

A sa giurisprudèntzia s'acostàgiat a parusu sa dotrina, atinada che a faina de istùdiu iscientìficu e elaboradura intelletuale de su deretu. In unos cantos sistemas giurìdicos, comente in cussos de deretu anglossàssone, sa giurisprudèntzia, cumpresa, in custu casu, che a cumplessu de detzisiones giuditziàrias, torrat intre sas fontes de su deretu. Su trèmene identìficat in Itàlia finamentas su cursu de làurea impunnadu a s'istùdiu de su deretu e de s'interpretatzione giurìdica.

Istòria

modìfica

Edade antiga

modìfica

Giai in su deretu romanu fiat in vigèntzia su printzìpiu scire leges non est verba earum tenere, sed vim ac potestatem (nde ischire de leges no est tènnere in conca sas paràulas suas ebbia, ma nde cumprèndere fortza e potestade); de su restu sa giurisprudèntzia fiat pro sos romanos s'iscièntzia de su deretu, in antis de totu monopòliu de su collègiu satzerdotale de sos pontìfiches, a cales fiat intregada sa determinatzione de sas normas de deretu (ius): s'òpera issoro, chi si pronuntziaiat subra de casos cuncretos, apariat in manera formale un'incherta connoschitiva de su ius, ma a sa beras creaiat ius, protzedende a sa determinatzione sua non petzi cunforma a sos usos de su connotu (mores maiorum), ma fintzas in base de "avaloramentos echitativos" (furriados cara a echidade, cabalidade), chi giughiant a acurtziare sa norma a bellu a bellu a su bisòngiu. Si bidiat gasi un'interpretatzione totora evolutiva pro mèdiu de sa giurisprudèntzia de sos pontìfiches, chi nche si fiat arrichida a pustis pare pare cun sa lòmpida de istitutos noos, mantenende·si peroe in su surcu de sos istitutos traditzionales de sos mores (usos).

Su monopòliu pontificale de sa giurisprudèntzia sighit finas a su de III sèculos a in antis de Cristus, dassende logu a una faina de interpretatzione a s'ala de sa giurisprudèntzia lega, chi aeraiat cussa de sos antepassados. S'interpretatzione in asserva at a èssere aberta a chie si siat, francu si tèngiat àschidu e cumpetèntzia. S'abbistet chi, non tenende fontes iscritas de deretu, sa faina de su collègiu satzerdotale bogaiat a campu dudas graes in contu de s'arbitrariedade issoro in sas pronùntzias, massimamente in casu de contraposidura de unu patrìtziu (nòbile) e unu plebeu. Pro cussa resone sunt istadas istèrridas sas "Leges de sas XII tàulas" e, a coa, si nche est lòmpidu a s'abagàrgiu de su deretu romanu clàssicu finas a sa codificatzione pro manu de s'Imperadore Giustinianu pro mèdiu de su Corpus iuris civilis. Fintzas pro cussu motivu si retenet chi sa traditzione de su deretu in Roma antiga est su fundamentu de su sistema legale modernu de deretu cuntinentale in vigèntzia in Europa e in bia de introduida fintzas in Tzina.

Edade mèdia

modìfica

S'àndela giurìdica in Europa tenet sas raighinas suas in sa penìsula italiana matessi; sos glossadores, cales Pepone, Irnèriu e Gratzianu, fiant istados sos primos erudidos a traballare subra de sos Còdighes de su deretu romanu antigu, ghiende·nde su connotu peri totu su mesuevu. A Cino de Pistoja, Bartolo de Sassoferrato e Baldo de sos Ubaldi si devet posca su fràigu de s'iscola de interpretatzione de sas fontes romanas benidora, chi s'at a mentovare "de sos cummentadores": custos aiant barigadu su mètodu de sa glossa pro fàghere prus lìeru s'istile e pro chi si poderet cunfrontare cun sos testos giurìdicos giustiniàneos, no abbarrende a su sinnificu literale de sas paràulas ma interpretende·las in unu sentidu prus ampru, mescamente cun sa punna de adatare s'ispìritu de sas règulas romanìsticas a sos bisòngios noos de regulamentu econòmicu e sotziale de su tempus de tando.[2]

Edade moderna

modìfica

In edade moderna agiuat mentovare su Còdighe tzivile napoleònicu de su de XIX sèculos, chi aiat influentzadu su connotu giurìdicu de sa penìsula italiana.[3] A pustis de s'unidade de Itàlia, in contu de cummèrtziu, protzessu tzivile e protzessu penale, fiat istadu prevìdidu in su còdighe tzivile e in su còdighe de cummèrtziu paris cun su còdighe de protzedura penale e in su còdighe penale etotu (antipitzadu a primitia dae su Còdighe sardu de su 1859) su regulamentu de sos tratòngios privados de sos tzitadinos in sa bida fitiana issoro.[4]

Riferimentos

modìfica
  1. Faeddu giurisprudenza in treccani.it.
  2. G. Savino Pene Vidari, Storia del diritto
  3. Paolo Grossi, Il diritto nella storia dell'Italia unita
  4. Giuliano Vassalli, Codice Penale, Enciclopedia del diritto

Artìculos ligados

modìfica

Àteros progetos

modìfica