Judicadu de Gaddura

(Reindiritzadu dae Giuigadu de Gallura)
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Limba Sarda Comuna. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu

Judicadu de Gaddura
Judicadu de Gaddura - Istemma
Judicadu de Gaddura - Localizatzione
Datos amministrativos
Nùmene ufitziale Iudicatus Gallurae
Limbas ufitziales Sardu, Latinu
Limbas chistionadas Limba sarda
Capitale Cìvita
Polìtica
Forma de Istadu Judicadu sardu
Forma de guvernu Monarchia eletiva, a pustis ereditària, fintzas in lìnia feminina (portadora de tìtulu): sos donnos fondiàrios atribuiant su podere a su Iudex sive rex pro mèdiu de sa Corona de Logu a pustis de unu giuramentu, naradu bannus consensus, espressadu durante s'assemblea bàndida de intronizatzione.
Sa Corona de Logu seberaiat su sutzessore si, a sa morte de su giùighe, non b'esserent erederis designados.
Cabu de Istadu Giùighes de Gaddura
Nàschida Pagu prus o mancu su 1020 cun Manfredi de Gaddura
Càusa ischirriadura dae s'Impèriu bizantinu
Fine 1296 cun Nino Visconti
Càusa ocupatzione pisana
Territòriu e populatzione
Territòriu originale Sardigna nord-orientale
Mannària màssima pagu prus o mancu 4500 km2 in su su de XIII sèculos
Populatzione unu pagu de mancu de 50.000 abitantes in su su de XIII sèculos
Economia
Valuta Aragonesa; in impreu fintzas sas de sa Pisa e de sa Gènova
Resursas Agricoltura, allevamentu, iticoltura
Cummèrtzios cun Judicadu de Càlaris, Judicadu de Arbaree, Judicadu de Torres, Pisa, Istadu Pontifìtziu
Religione e sotziedade
Religiones prus mannas Catolitzèsimu
Religione de Istadu Catolitzèsimu
Judicadu de Gaddura - Mapa
Mapa de su giuigadu, de Raimondo Carta Raspi (1935)
Evolutzione istòrica
Istadu antepostu Impèriu bizantinu
Istadu imbeniente Repùblica de Pisa

Su Judicadu de Gaddura fiat unu de sos bator judicados chi partziant sa Sardigna. Sas primas testimonias de s'esistèntzia sua remontant a su de 11 sèculos. Fiat intre sos Judigados su prus a norte, e teniat capitale in Cìvita, oe narada Terranoa. Lacanaiat a ponente cun su giuigadu de Torres, a sud-este cun su giuigadu de Arbaree, a sud cun su giuigadu de Càlaris. Sa ruta sua fiat acontessida in su 1287.

Is orìgines suas sunt acàpiadas a s'istadu de abandonu de s'ìsula in sa segunda metade de su de 9 sèculos, cando sos guvernadores locales aiant pigadu pòdere de soberania. De sos primos guvernadores intre su de 9 e su de 11 sèculos no abarrant regìstros e sas fontes subra de sos primos giùighes sunt pagu pretzisas. Segundu G.B Fara ("De rebus sardos" Torinu 1835) su primu giùighe reconnotu si diat nàrrere Manfredi, galu biu in su 1050 e sighidu dae Baldu o Ubaldu, mortu in antis de su 1065 e de unu Costantinu (biu in su 1073) chi fiat indentificadu cun una lìtera de paba Grigòriu VII datada a su 1074. Atualmente si creet ca giai sos primos guvernadores diant pòdere èssere pisanos, e Costantinu membru de sa famìllia Gherardesca.

Geografia e Posidura

modìfica

A sa ghia de su logu s'agataiant su re, denominadu giùighe e unu cussìgiu deliberativu, e sa Corona de Logu. Su giuigadu s'isterriat a longu a longu de s'area de costera norte-orientale de Sardigna, imbatende a sa màssima istèrrida in su de 13 sèculos, cun unos 4.500 km cuadrados de subrafache. Is bividores sunt istimados èssere istados unos 20.000.

Sa capitale fiat Cìvita, pesada subra sas ruinas de s'antiga tzitade de Olbia, su cale nùmene est atestadu pro sa prima borta in su 1113; su palatu giuigale e sa capedda palatina de santu Paulu s'agataiant in atuale corso Umberto, inghiriados de muros, turres e portales chi galu si podiant in parte intretzare fintzas a primìtziu de s'otighentos. Si ipotizat ca sa corte de su judicadu si mudaiat intre sos tzentros majores de sas curadorias de su rènniu, mancari non siat tzertu. Is casteddos de Pedres e de Sa Paulatza istaiant a defensa de Cìvita. Sunt istadas residèntzias giuigales sos casteddos de Baldu e Balaiana, in is intorinos de Logusantu, comente fintzas Tèmpiu, in ue galu oe in die s'agatat sa domo de Nino Visconti, e su casteddu de sa Fava in Pasada.

Sos giùighes de Gallura fiant tumulados in sa cripta de sa capedda palatina de Santu Paulu in Cìvita e in sa basìlica de Sennora Nostra de Logusantu: is Viscontis in santu Frantziscu de Pisa, e s'ùrtimu soberanu, Nino, in santu Frantziscu de Lucca.

Su territòriu de su giuigadu fiat partzidu in duas diòtzesis cun seas de obispadu in Cìvita e in Garteddi, a primìtziu dipendentes dae sa Santa Sede e dae su 1138 sutapostas a s'achibiscamu de Pisa. Sa diòtzesi de Cìvita fiat eredera de s'antiga diòtzesi de Fausània, documentada dae su de 5 sèculos (e chi probabilmente costituiat sa base pro sa formatzione de su giuigadu), fintzas a su 1090/1095, cun denominatzione de Episcopatus Gallurensis, ammuntaiat su territòriu giuigale intrenu. Su patronu fiat santu Simplìtziu, primu protopìscamu de Fausània, a chie fiat dedicada sa seu de Cìvita.

S'istemma fiat s'imàgine de unu cabone.

Ùrtimu giùighe de Gallura fiat Nino Visconti in su 1296, sa fìgia Giuanna bantaiat petzi tìtulu nominale, e aiat a pustis tzèdidu sos deretos a su frade concoinu sennore de Milanu Atzone Visconti, s'arèntzia de chie aiat renununtzidu in favore de sos soberanos de Aragona.

Istòria

modìfica

Orìgines de su giuigadu

modìfica

In època romana Òlbia (fentomada fintzas che Ulbia o Ulpia) aiat rapresentadu unu munitzìpiu de importu econòmicu mannu pro sa Sardigna, e su portu afiantzaiat cuntatos istrintos cun su de Òstia e cun sa capitale imperiale. S'interiore setentrionale fiant antimes bìvidu de populatziones definidas corsas, chi cun sas populatzione de sos Balares chi dd'istaiant a curtzu de de sos Ilienses, non fiant cumpletamente sutamìtidos e diant fatu·fatu chircare de arrobare sas terras prus saliosas. Segundu da traditzione agiogràfica, in su 304, suta Diocletzianu, in Òlbia bi fiat istadu su martìriu de su protopìscamu Simplìtziu.[1]

Cun sas lòmpidas vandàlicas intre su 456 e su 465 p.C., sa tzitade romana fiat ruta in desgràtzia, su portu distruidu e fiat sighida una fase de incuida econòmica e demogràfica.

In su 534 s'imperadore bizantinu Giustinianu I aiat torradu a conchistare sa Sardigna a sos Vàndalos.

In su de 6 sèculos resurtant atestadas in sa Gaddura interiore, prus aspritza, formas de vida eremìtica dae parte se sos santos Nicolau e Tranu, in sos intorinos de Logusantu. In su 594 paba Grigòriu su Mannu, cun s'obietivu de promòvere sa vangelizatzione de Sardigna e de Còrsiga si fiat indiritzadu a su pìscamu de Càlaris pro ordinare Vitore pìscamu de sa sede de Phausània (locus intra provinciam Sardiniam probabilmente pagu prus a s'interiore de sa tzitade romana), chi fiat descrita dae diora bagante (unu sèculu in antis, in su 484, in Sardigna fiant atestadas is solas diòtzesis de Càlaris, Sulcis, Forum Traiani, Sanafer e Turris Lybissonis).

S'amministratzione in s'ìsula in su perìodu bizantinu fiat lassada a sas figuras de su praeses (naradu fintzas iudex insulae o iudex provinciae, autoridade giuditziària e amministrativa cun sede in Càlaris), e de su dux ('magister militium, autoridade militare cun sede in Forum Traiani), chi in su de 7 sèculos si fiant fùndidos in sa sola figura de su iudex Sardiniae (giùighe) o arconte (ὰρχόντης), con sede in Càlaris, càrriga chi fiat intregada a sas famìllias imparentadas de sos Lacon e Gunale e chi dae sa metade de su de 9 sèculos, suta apretu de sas lòmpidas àrabas in su Mediterràneu de ponente (chi dae su 705 aiant comintzadu a interessare s'ìsula, ischirriende·dda cummertzialmente e politicamente dae Costantinòpoli) e sa dificultade in sos relatos cun s'impèriu, diant mandare membros de sa famìllia a gestire is bator tzircuscritziones printzipales cun chi aiant partzidu s'ìsula. Is logusalvadores (lociservator), agiuntu a pagu a pagu s'autònomia e cumandende in logu de s'autoridade tzentrale de trassa bizantina, aiant assumidu issos e totu tìtulu de iudex loci o iudike de logu, dende progressivamente vida in su de 10 sèculos a s'edade giuigale.[2]

Sa Gaddura artu-giuigale

modìfica

Cun s'iscontzu de s'impèriu bizantinu e suta menatza de invasione musulmana, sa Sardigna si fiat torrada a organizare in bator entidades istatuales autònomas, pighende a modellu sa partzidura amministrativa bizantina, chi probabilmente sighiat sa trassa de is primas e prus antigas diòtzesis paleocristianas e de sos munitzìpios romanos. Su giuigadu de Gaddura depiat èssere su prus pòburu e prus pagu populadu de sos bator, ma fiat fintzas su chi geograficamente s'agataiat prus favoridu dae sos relatos cun sa Còrsiga, chi dd'istaiat a costadu e cun sa penìsula italiana.

De sa Gaddura artu-giuigale no est abarrada peruna fonte documentale e sa gestione e su cuntrollu de unu territòriu tanti istèrridu cantu pagu populadu depiat èssere particularmente complicada. Su ligamene cun Bisàntziu in cuss'època si fiat fatu esclusivamente ideale foras pro sos costùmenes religiosos. Su judike, comente in sos àteros rènnios, teniat una càrriga chi ddi beniat in parte pro deretu ereditàriu (is prus antigos giùighes sardos nodìos parent pertènnere totus a sa famìllia Lacon, chi probabilmente aiat otentu su pòdere amministrativu in perìodu bizantinu) e in parte pro cunfirma eletiva pro contu de sos majorales, chi beniant a èssere sas autoridades religiosas e sas classes prus artas.[3]

Segundu sa traditzione romana de sos praesides si ipotizat ca sa corte giuigale si mudaiat intre sas biddas majores de sas curadorias pro bi pòdere amministrare sa giustìtzia. In cudd'època depiat èssere galu presente unu casteddu sede de sas autoridades bizantinas chi fiat istadu torradu a acontzare che residèntzia giuigale e segundu sa traditzione bizantina s'obispu e totu depiat tènnere unu rolu importante in s'amministratzione de sas biddas e de sa giustìtzia.

A pustis de una relativa apaghiadura chi diat èssere durada dae su 947, intre su 1000 e su 1005 sa Sardigna, comente su restu de su mare Tirrenu aiat dèpidu acarare medas lòmpidas musulmanas. In su 1003 sa flota pisana aiat cumpridu unu sachìgiu a manu de sa costera orientale de s'ìsula afrachende a Cìvita e a s'Ogiastra, in sos cales territòrios si fiant probabilmente acussorgiados piratas musulmanos. Remontat probabilmente a custu perìodu sa mudàntzia o sa fraigadura de una residèntzia giuigale aternativa in sa Gaddura interiore, in su casteddu de Balajana, in is intorinos de Logusantu, in abbrigu dae sas lòmpidas àrabas (sa traditzione cheret chi custu siat istadu da sede de sos primos giùighes e pro sa matessi resone in su giuigadu de Torres sa capitale fiat mudada dae Torres a Àldara).[4]

Intre su 1015 e su 1016 su dugone àrabu Mujāhid al-ʿĀmirī (Musetu) aiat proadu a invàdire sa Sardigna e aiat conchistadu manna parte de su Campidanu (in sa batalla fiat mortu s'arconte Salùsiu, giùighe de Càlaris). S'atacu de Musetu a sas costeras de sa Toscana e a sa tzitade de Luni aiat cumbìnchidu Pisa e Gènova a s'alliare, apressurados dae su paba Beneitu VIII e de s'imperadore, pro liberare su Tirrenu de sas bardanas musulmanas.

L'influèntzia de sas repùblicas marineras e de su paba subra su guvernu giuigale

modìfica

In su 1016, Pisa e Gènova aiant liberadu sa Sardigna dae sa menatza musulmana e aiant induidu Musetu a si nche fuire. Sos giùighes sardos, apentzamentados pro su riscu de atacos noos, aiant istrintu alliàntzia cun sas duas repùblicas marineras, sas cales aiant comintzadu a s'interessare a s'ìsula, a primìtziu pro otènnere mandos cummertziales e a pustis pro s'intrusire in su guvernu e intrare in sas dinastias giuigales.

A pustis de s'Iscisma Mannu intre crèsia romana e sa de oriente de su 1054, in su 1073 su paba Grigòriu VII aiat imbiadu una lìtera cun sa cale torraiat a afirmare sa suprematzia polìtica pontifìtzia subra sos bator giuigados sardos. In custa epìstula indiritzada a sos giùighes sardos pro ddos invitare a si sutamìtere a sa crèsia de Roma, in riferimentu a Constantinus Gallurensis cumparent pro sa prima borta sa denominatzione Gallura e su primu nùmene de unu giùighe gadduresu (Costantinu).

In sa segunda metade de su de 11 sèculos is giùighes, chirchende de no si pònnere in cuntierra cun sa crèsia romana, aiant abandonadu su tìtulu de arcontes e aiant favoridu s'acusorgiadura in s'ìsula de sos mòngios benedetinos dae Montecassino e de Santu Vitore de Marsìllia (in Gallura a Pasada, Larathonos in Terranoa, Surrache in Lungone e Corte in Durgale), pro remprasare su ritu romanu a su gregu, mancari in aberta cuntierra cun sas posiduras obispales locales, chi si oponiant a sa ispainadura de su monacadu e a sas pretesas de Roma. In Garteddi, in sa crèsia de Santa Maria de Turris, a pustis divènnida Santu Cristos, s'agataiant sos vitorinos e sos màngios de Sant'Onoradu de Lerinu, chi aproliant comente sos vitorinos dae sa Proventza. Petzi su giùighe nou Torchtor de Zori, aiat assuntadu posiduras filoimperiales e aiat apoderadu su cleru locale, cosa chi ddi fiat bàlida s'iscomùniga dae parte de paba Urbanu II.[5]

 
Basìlica de Santu Simplìtziu, in Olbia

A sa segunda metade de su de 11 sèculos remontat su primu fraigu de sa Basìlica de Santu Simplìtziu, chi s'agataiat in su retroterra, a foras de su burgu muradu e discretamente a tesu de su mare, segundu modellu romànicu parìvile a su de sa basìlica de Santu Gaine in Torres. Intre su 1090 e su 1095 s'antiga diòtzesi (Episcopatus Gallurensis) chi tocaiat a su territòriu intrenu giuigale, fiat partzida in sas diòtzesis de Cìvita e in sa de Garteddi. In su 1113 fiat cumparida pro sa prima borta sa denominatzione de Cìvita (o Kivita), fortzis torrada a èssere ocupada a pustis de unu temporàneu abbandonu.

In su 1114 Pisa aiat ordingiadu unu imbiu mannu (a chi aiant pigadu parte numerosos istados italianos e is giuigados sardos, ma non Gènova) ghiada dae su capitanu generale de sos pisanos, su conte Gherardu Caetani de Terriccio, contra sos àrabos acussorgiados in sas ìsulas Baleares e sas naves suas, partidas dae Pisa (unas 300 galeas) aiant atregadu in Santa Reparada, in sas Bucas de Bonifàtziu, in antis de fàghere atapa in Torres, apoderados de su giùighe galluresu Itocor de Gaddura chi aiat comomai afortiadu s'amistade cun Pisa.

Cun s'incomintzu de su de 12 sèculos is giuigados bàrios si fiat afainados in mandos e esentziones pro sos mercaderos pisanos e donatziones a s'òpera de Santa maria de Pisa. In sa prima metade de su de 12 sèculos (1110-1120) fiat probabilmente cumpletada sa seu romànica de santu Simplìtziu, chi presentaiat elementos istilìsticos de su romànicu toscanu e lombardu. Fiat tando archipìscamu Villanu Gaetani (Villanus), probabilmente de orìgine pisana. In su 1130 fiat fintzas atestada una perrica intre su giùighe Costantinu II e sos fìgios de s'antetzessore pro su possessu de su casteddu de Balajana, ci depiat probabilmente rapresentare una residèntzia giuigale istiale (fatu mentovadu in su Condaghe de Santa Maria de Bonàrcadu).

Insu 1133, pro atrimingiare sas cuntierras intre Pisa e Gènova subra sos possedimentos in Còrsiga, paba Innotzèntziu II aiat elevadu a Gènova che sede de archidiòtzesi de su su norte de Còrsiga de Mariana, Nebbio e Accia ( a prmìtziu indipendentes dae Pisa e chi costituiant su fundamentu de s'intrusida genovesa de s'ìsula) mentras Pisa aiat mantentu cuntrollu de Aleria, Ajaccio e Sagona. A compensu de sa pèrdida, in su 1138, sas diòtzesis de Cìvita e Garteddi, a primìtziu dipendentes de sa Santa sede, fiant sutapostas a s'archipìscamu de pisa.

In sa segunda metade de su de 12 sèculos teniat comintzu su recùperu de su portu de Cìvita, su prus a curtzu in Sardigna a sa penìsula italiana.

In su de bator tres de su de 12 sèculos fintzas su casteddu de Balajana fiat afortiadu e dodadu de sa capedda palatina de santu Lenardu. In sos intorinos, in sa biddighedda de Santu Istèvene, fiat fintzas realizadu su mannu palatu de Baldu (mannu 1600 m² e cun 16 aposentos retangulares dispostos a inghìriu de unu corrale mannu cun unu palatu de tres prantas), cun tècnica de fraigadura chi fentomaiat sa de sas crèsias romànicas. In custos casteddos, residèntzias istiales giuigales, aiat bìvidu fatu·fatu sa giuighissa Alena cun su maridu Lamberto Visconti de Eldizio, su fìgiu issoro Ubaldu cun Adelàsia de Torres, pro si nche fuire de sa basca de Cìvita.[6]

Su perìodu visconteu e su domìniu deretu pisanu

modìfica
 
Alena de Lacon

A cara de su 1203 Alena de Lacon aiat eredadu su giuigadu galu minore de edade cun s'amparu de sa mamma Odolina. In sa cumproada de si fàghere mere de su rènniu fiat corteada dae pretendentes numerosos mandados dae Pisa, Gènova e dae su paba Innotzèntziu III, intre chie Gulliermu Malaspina, Trasamundu de Segni, Itocor de Torres e a ùrtimu su pisanu Lamberto Visconti di Eldizio, chi dd'aiat cojuada contra sa voluntade de su paba, chi aiat pronuntziadu una iscomùniga. Custu fiat divènnidu giùighe de Gallura, dende comintzu a su perìodu de su domìniu de sos Viscontis. A cunsighidu de custos acontessimentos in su 1209 Comita de Torres aiat ocupadu Cìvita pro si retirare prus a tàrdiu. Dae sa Gaddura sa polìtica de ispainadura pisana, cumandada dae Lambarto Visconti si fiat indiritzada fache a sud e si fiat annesionadu sas terras de sas seculares abadias de Girifai. Sa giurisditzione de Girifai fiat ingastada intre sos bator giuigados chi fintzas a tando nde aiant respetadu s'autonomia. Lamberto Visconti ddas aiat dadas in propiedade a su pìscamu barone de Garteddi e aiat tiradu in antis punnende a sa conchista de su giuigadu de Càlaris.[7]

Intre su 1227 e su 1233 in Cìvita e Orosei fiant lòmpidos sos cònsules de sos mercaderos pisanos (istitutziones cunsolares chi rapresentaiant sos mercadors e sa madrepàtria) e si fiat cunsolidadu su burgu de cummèrtzios in is intorinos de su portu. Is pisanos de Lamberto Visconti aiant ocupadu Durgali e nde aiant afortiadu su Castrum. In su 1256, sos giùighes - ambaduos pisanos - de Gaddura, Giovanni Visconti, e de Arbaree, Gulliermu de Capraja, aiant declaradu gherra a su giùighe de Calaris Chianu de Massa chi si fiat alliadu cun Gènova. A segus de sa vitòria, su giuigadu de Galllura aiat azuntu sa màssima istèrrida, assotziende·nche, cun sa partzidura de su de Càlaris in su 1258 parte de sas Barbàgias, s'Ogiastra, Gipi, e su Sàrrabus.

Dae su 1265 si fiat remarcada sa contraposidura intre su giuigadu de Gaddura, in manu a sos Viscontis de parte guelfa filoimperiale, e su de Arbaree de Marianu II de Bas-Serra, apoderadu dae sos ghibellinos. In su matessi perìodu fiant megioradas sas afortigaduras de su rènniu cun sa fraigadura de turres numerosas (comente sa fortalesa de su casteddu de Padres de chi si tenent novas intre su 1296 e su 1388). In perìodu impretzisu fiat fintzas trasportadu a Pisa s'arcale in granitu de su templu distruidu de Cèrere (chi remontaiat a su 59 p.C), chi fiat a primìtziu ingastada in sa fatziada meridionale de sa seu e in tempus afatante posta in su Campusantu monumentale.

 
Istòria de Sardigna

In sa segunda metade de su dughentos, suta poderiu de sos Visocontis, subras sas rastas de s'antiga tzitade romana (ma lassende·nde a foras sa seu de Santu Simplìtziu) fiat nàschidu su burgu mercantile nou, Terra Nova (su topònimu de Cìvita at a abarrare petzi pro inditare amministrativamente sa diòtzesi), tzitade murada, cun sas classes de mercaderos e artesanos e chi aiat batidu una importante crèschida econòmica a su tzentru e a sos intorinos suos.

Giovanni Visconti (sighidu a su fradile Ubaldo - 1225-38 -, fìgiu de Alena e Lamberto, aiat cojuadu Adelàsia de Torres chi, fiuda, aiat proadu a ddi sighire cun su segundu maridu Enzo de Isvèvia, in su 1273 fiat bandiadu dae su comunu de Pisa, derrotadu in sa regione de sa Trexenta e su Gipi dae sas tropas pisanas ghiadas dae Anselmu de Capraja, su corsu, e in su 1274 ddi fiant cunfiscados totu sos benes, e fiat mortu in batalla in Toscana in su 1275, unu annu in antis chi Pisa firmaret su tratadu de paghe cun sa lega guelfa (1276) torrende·nde a amìtere sos cumponentes.[8]

A pustis fiat artziadu a su pòdere de Nuno Visconti, ùrtimu giùighe, regordadu dae Dante Alighieri in sa Divina Commedia (impare a su vicàriu suo su para Gomita). Issu, a segus de otènnere tìtulu de podestade de Pisa fiat bandiadu e disterradu dae sa tzitade toscana, contra chi promoviat propostas numerosas. A custu perìodu remontat fintzas s'abitare de sas cortes sardas de su literadu Giròlamo Terramagnino dae Pisa. A pustis de sa morte de Nino Visconti in su 1296, dae su 1300 sa Gallura fiat acometada deretamente a Pisa peri unu vigheri. Su subrabìvidu giuigadu de Arbaree nde diat ocupare però sa Barbàgia de Vitzi e su Monteacutu (chi fiant istados sutraidos a s'ispèdridu giuigadu de Torres pagos deghes annos a in antis), mentras chi sos Dòrias aiat ammanniadu is poderios suos a manu de Anglona e a sa curadoria de Balajana.[9]

Cun unu atu de fortza, in su 1297, Paba Bonifàtziu VIII aiat imbestidu su re Giagu II de Aragona de s'inèditu "Rènniu de Sardigna e Còrsiga". Terranoa, comente fintzas Orosei, fiant chintadas dae sos pisanos de muros (sunt difatis fentomadas che castrum), nde fiat promòvida sa crèschida demogràfica e fiant passadas de s'istatus de burgos sennoriles a su de comunos (cun podestade pròpiu, camerlengos e notajos), mancari sutapostos a su poderiu pisanu (quasi-civitas), liberende·si dae manna parte de sos intremedios de sa famìllias giuigales e de s'autoridade obispale. In paris tempus fiant potentziados sos portos de Terranoa, Orosei, Santa Reparada, Posada e Santa Lughia. S'evolutzione fortzada si fiat interruta pro efetu de sos acontessimentos istòricos: giai intre su 1316 e su 1323 beniant sinnialados s'istadu de digradu de Terranoa e de sos muros suos, sa fuida de sos bividores, sa cussighente crise demogràfica e sa falta de seguresa.

Cun sa conchista aragonesa de su 1323 si fiat concluida definitivamente s'istòria de su giuigadu e in su 1328 Terranoa matessi, giai in dificultade pro sas perricas interiores, aiat suportadu una lòmpida grae de sos genovesos, chi ddi aiant posti fogu e dd'aiant ispoulada. Su casteddu de Pedres in su 1339 resultaiat intregadu a s'amparu de unu para de s'òrdine de santu Giuanne de Gerusalemme e intre su 1355 e s'agabbu de su s+culu fiat passadu fatu·fatu una bosrta in manu aragonesa e un'àtera in manu arborense. In su Repatimiento de Cerdeña de su 1358, Terranoa, a pustis de unu perìodu longu de gherras, rebellias e pestas, contaiat a penas 132 cabos de famìllias sugetos a imposiduras fiscales (paris a una populatzione non superiore a 800 bividores). A pustis de unas deghinas de annos de continuidade, cun sa metade de su terschentos sos aragonesos aiant fratzionadu sa Gallura giuigale in entidades amministrativas bàrias determinende sa definitiva ischirridadura de su territòriu giuigale intre s'odierna Gaddura e sa bàscia Gaddura (s'atuale Baronia), cun epitzentru in Orosei.[10]. Si fiat realizadu in custu momentu su prenu isvilupu de sos duos tzentros chi dd'istaiant a curtzu: Tèmpiu e Calanzanos (tando Tempiu e Calanjanus, in Gemini), respetivamente is duos tzentros prus importantes in cuss'època.[11][12]


Sas curadorias

modìfica

Comente totu sos giuigados, su rènniu de Gaddura fiat amministrativamente partzidu in 13 curadorias, formadas cadauna de unas cantas biddas dipendentes de unu cabulogu in ue teniat sede su curadore chi s'ocupaiat de s'amministratzione locale, cumposta de funtzionàrios bàrios (maiores).

 
In ruju sas curadorias de Gaddura

Faghiant istoricamente parte de su giuigadu de Gaddura is curadorias e is biddas de:

  • Taras o Caras (Villa Abba, Cokinas, Malacaras, Bongias, Morteddu)
  • Montanea o Montangia (Arcagnani, Assuni, Alvargius, La Paliga, Melassani, Agnorani, Villa Logusantu)
  • Unali Susu (Arsachena, Araistana o Astaina, Albagnana, Corruaro)
  • Balaniana o Balariana (Balarianu, Batore, Nuragi, Oranno, S. Stefano, Telargiu, Albaico, Vigna Maggiore)
  • Canahim o Canahini (Canahini, Agiana o Hagiana, Villa Canaran)
  • Gèmini (Tempio, Nughes, Aggius, Bortigiadas, Calanjanus, Luras, Vignas o Campo de Vigne o de Vinyes, Villa Latignano o Latinacho)
  • Civita o Fundimonte (Terranova, Villaverri, Puzzolo, Caresos, Tertis, Villa maior, Talanyana, Larathanos, Offilo, Villa Petresa)
  • Orfili (Orfili, Ossude, Villadanno, Guardoso, Lappia)
  • Posada (Posada, Torpè di Posada, Lodedè, Lorade, Pelarà, Palterisca, Stelaia, Siniscola)
  • Bitti o Barbagia di Bitti (Bitti, Garofai, Onani, Dure, Norgale)
  • Orosei Galtellì (Galtellì, Orisè o Orosei, Irgoli, Onnifai, Locoli, Lulla, Dilisorre, Duassodera, Gorgorai, Ircule)
  • Franca di Jirifai, zona affrancata extragiudicale,[13] (Goltofe o Gortobè (Ortobene), Sancta Maria Magdalena Thorpeiae-S'Armulanza-Miriai e Gonarium o Gonare o Unale (Su Fundale o Dorgali Alto, Mulattai-Isportana e Mariscai-Iriai), Nothule (Dule-Locoe), Iloghe, Orrule o Nurulis, Isarle, Lollove, Gurennoro-Gorgolennoro, Golcone-Corcodde-Goreone-Gologone, Gadu-Giumpattu (agro di Oliena), Filihuri-Filicore (agro di Oliena), Oliana, Locoe, Nodule-Dule, Torpe dell'Iscra di Galtellì, Lollove, Portu Nonu (Gonone))
  • Unale josso (Villa de Muru, Agugheda-Cucchè, Nurachi, Corache-Cares (Orividdo-Siddai), Gonarium o Unale, Villa del Castro o Corte di Dorgali, Ortomurcato, Scopeta, Siffilionis, Thurcali-Cartagine Sulcos)
  1. Panedda, p. 49
  2. Panedda, p. 20
  3. Cioppi, p. 64
  4. Boscolo, p. 38
  5. Murineddu, p.102
  6. Murineddu, p. 110
  7. Tamponi, p. 98
  8. Tamponi, p. 133
  9. Sanciu, p. 47
  10. Artizzu, p. 45
  11. Manlio Brigaglia, Carlo Delfino Editore.
  12. (IT) Comune di Calangianus - Storia, in italiapedia.it. URL consultadu su 23 de triulas 2021.
  13. Mele, p. 98

Bibliografia

modìfica
  • AA. VV., Da Olbia a Olbia, EDES, Tàtari 2004.
  • Francesco Artizzu, La Sardegna pisana e genovese, Chiarella, Tàtari 1985.
  • Alberto Boscolo, La Sardegna dei Giudicati, Della Torre, Casteddu 1979.
  • Alessandra Cioppi, Battaglie e protagonisti della Sardegna medioevale, AM-D, Casteddu 2008.
  • Lucia Giagheddu, Il Giudicato di Gallura e le sue relazioni con Pisa, tipografia San Bernardino, Siena 1919.
  • Manlio Brigaglia, Carlo Delfino Editore.
  • Salvatore Mele, Gallura felix, Isola Editrice, Durgali 2009.
  • Antonio Murineddu (a cura di), Gallura, Fossataro, Casteddu 1962.
  • Dionigi Panedda, Il Giudicato di Gallura, Dessì, Tàtari 1978.
  • Sandro Petrucci, Re in Sardegna, a Pisa cittadini, Cappelli, Bologna 1988.
  • Massimo Rassu, Lo sbarco in Sardegna del romanico francese e le cinquanta chiese dei monaci vittorini, <Informazione, Ordine Ingegneri di Cagliari>, n. 93, Casteddu martzu/abrile 2001.
  • Irma Sanciu Obino, Il Giudicato di Gallura sotto i Visconti, Chiarella, Tàtari 1997.
  • Arrigo Solmi, Studi storici sulle istituzioni della Sardegna nel Medioevo, Ilisso, Nùgoro 2001.
  • Michele Tamponi, Nino Visconti di Gallura, Viella, Roma 2010.
  • Corrado Zedda, Le città della Gallura medioevale, Cuec, Casteddu 2003.
  • Corrado Zedda, L'ultima illusione mediterranea: il comune di Pisa, il regno di Gallura e la Sardegna nell'età di Dante, Casteddu, AM&D, 2006.

Artìculos ligados

modìfica

Àteros progetos

modìfica