Sardigna e Còrsica

(Reindiritzadu dae Istòria de Sardigna romana)
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Limba Sarda Comuna. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu


Bandera de Sardigna
Istòria de Sardigna

Sardigna e Còrsica (in latinu: Sardinia et Corsica) est istada una provìntzia romana de edade republicana e imperiale. Sa Sardigna fiat intrada in su ròdiu de influèntzia romana dae su 238 a.C. Sa Còrsica duos annos prus a tardu e ambas bi fiant abarradas fintzas a s'invasione de sos Vàndalos de su 456. Roma aiat ocupadu sa Sardigna in su s'iscuta de tempus intre sa prima e sa segunda gherra pùnica. Giai in sos primos annos de su cunflitu mannu, pretzisamente in su 259 a.C., s'esèrtzitu romanu aiat intentadu sa conchista de s'ìsula, lompende·nche dae Còrsica, ma su cònsule Lùtziu Cornèliu Iscipione, a pustis de àere pigadu possessu de Terranoa, si fiat dèpidu si retirare.

Istatutu

modìfica
 
Posidura de sa provìntzia in sa mapa de s'Impèriu

Sardigna (in gregu Σαρδώ, Sardò) e Còrsica (Κύρνος, Kýrnos),[1] fiant istadas annessionadas in su 238 e in su 237, sutraende·ddas a sa dominatzione pùnica. Sos relatos bonos chi intercurriant intre sas populatziones locales e sos Cartaginesos, contrapostos a unu regìmene de conchista intradu dae sos Romanos, aiant determinadu una sèrie de avolotos (in Sardigna in sos annos 236-231 a.C., 216 a.C., 187-177 a.C., 126 a.C. e 122 a.C.; in Còrsica in sos annos 234-231 a.C., 201 a.C., 172 a.C., 163 a.C., 111 a.C.) e unu apaghiamentu incumpletu in piessignu de sas tribùs de s'internu, cun atziones sighidas, cunsideradas brigantàgiu dae sos Romanos.

Sa provìntzia intrea fiat guvernada dae unu pretore (atestadu partende dae su 227 a.C.), cun cabulogu a primìtziu in Nora e a sighire in Càrales (Casteddu), in Sardigna.

Cun probabilidade totu su territòriu de Sardigna fiat istadu cunsideradu ager publicus populi Romanos e sutapostu a s'esatzione de una decenia, a chi si podiant agiùnghere unas àteras rechisitziones e si pensat chi a unu regìmene pròpiu fiat istada sutaposta fintzas sa Còrsica. De unu tzertu importu fiat sa produtzione de trigu de Sardigna mentras unas àteras esportatziones fiant costituidas dae s'ortigu e de produtos de su pastoriu e de sas salinas. Sa propiedade de terras aiat mantentu in Sardigna su caràtere de latifundu, giai impostu suta de sa dominatzione pùnica.

Sa situatzione de sa provìntzia fiat abarrada marghinale cun iscassa romanizatzione, mescamente dèpida a sa presèntzia de sos repartos militares, e cun una forte permanèntzia de sa cultura locale. Una prima immigratzione cunsistente si fiat tenta in su primu sèculu a.C. a pustis de sas proscritziones de sas gherras tziviles. Durante su perìodu de sa gherra tzivile intre Màriu e Silla bi fiant deduidas in Còrsica sas colònias de Mariana (a curtzu de Biguglia) e de Aleria. A pustis de sa morte de Silla, bi fiat imbàtidu Marcu Emìliu Lèpidu, chi a segus, derrotadu dae su guvernadore Gaiu Valèriu Triàriu, fiat mòvidu a Ispagna cun unos cantos sighidores. Durante sa gherra tzivile intre Tzesare e Pompeu sa provìntzia fiat istada abbandonada dae sos pompeianos, ma sas tzitades vàrias aiant acollidu in manera diferente a sas tropas de Tzesare e fiant istadas de cunsighèntzia castigadas o recumpensadas. Tzesare aiat fundadu sa colònia de Turris Libisonis (Portu Turre, in sa costa setentrionale) e aiat atibiadu a Carales s'istadu de munitzìpiu. In manera parallela, in funtzione de s'apògiu issoro, a diversos influentes pessonàgios locales fiat istada cuntzèdida sa tzitadinàntzia romana. Sa romanizatzione non si fiat ispàrghida comente si siat mai de su totu in s'internu de sas duas ìsulas.

Cun sa reforma augustea in su 27 a.C. sa provìntzia fiat fata senatòria, ma in su 6 p.C., s'apretu de bi mantènnere unu presìdiu armadu contra de su persìstere de su brigantàgiu aiat induidu Augustu a totu a dda faghere colare a provìntzia imperiale. Fiat istada amministrada dae unu praefectus Sardiniae partende dae Tibèriu, e de unu praefectus Sardiniae et procurator Augustos dae Clàudiu. Fiat passada in vàrias furriadas dae senatòria, guvernada dae unu propretore, a imperiale, apompiada dae unu praefectus pro presu o de unu procurator Augustos, segundu de sas netzessidades contingentes. Sa provìntzia fiat istada ocupada dae carchi latifundos de propiedade imperiale e interessada dae s'isfrutu de sas minas e fiat istada s'ispissu impreada comente logu de cunfinu (pro esempru pro Seneca).

Istòria de sas duas ìsulas romanas

modìfica

Paret ca su primu interessamentu sèriu de Roma a sa Còrsica si deduit dae unu testu de argumentu insuspetàbile: est difatis in Teofrastu, su botànicu gregu, chi si leget de un'imbiu romanu a Còrsica finalizadu a sa fundatzione de una tzitade. Sas 25 naes de s'imbiu fiant però intzapadas in un'incumbeniente inabetadu, sende chi sas velas si fiant ruinadas cun sa vegetatzione areste gigantesca, sos cales brancos creschiant e ispronghiant in sos golfos e de sas calas de s'ìsula fintzas a ddas iscorriare chene remèdiu; e, pro cumpletare su bisastru, su gutzu chi carrigaiat 50 velas de càmbiu fiat afundadu cun totu su càrrigu[2]. S'imbiu diat èssere acontèssidu a cara de su de 4 sèculos a.C., a custu perìodu difatis diversos istudiosos, intre sos cales Ettore Pais[3], referint su testu de su botànicu.

Fallidu su primu imbiu, non fiat sessada s'atentzione de s'Urbs pro su mare e sas duas ìsulas. Pro custu interèssiu fiat lòmpida fintzas, a cara de su 348 a.C.[4], a istipulare duos tratados cun Cartagine, ambos chi pertocant Sardigna e Còrsica; ma chi respetu a sa prima ìsula sos passàgios de sos tratados sunt belle che craros[5], sos patos in sa segunda sunt totu àtera cosa chi lìmpios, a su puntu ca Sèrviu osservat chi in foederibus cautum est ut Còrsica esset mèdiu inter Romanos et Carthaginienses[6]. Fintzas Polìbiu, contende de sos tratados[7], non mentovat sa Còrsica e de custu mudìmene, paris cun su fatu ca s'ìsula non figuraiat nemmancu in sas descriiduras de sos territòrios a controllu cartaginesu, Pais e unos àteros aiant deduidu chi sa facultade de dda cuntrollare chi tempus in antis Cartagine aiat cuncordadu cun sos Etruscos, si fiat dae custos trasmìtida a Roma[3]. Nointames Pais a totu ammentat, pro contras, ca Cartàgine no aiat mai renuntziadu a mìrias in su Mediterràneu totu, e chi teniat subra sa Còrsica unu interèssiu dillindadu, giai chi partende dae su 480 a.C. ne assordaiat periodicamente fidados mertzenàrios; custa ocurrèntzia, unida a una fàtzile riflessione in s'importu istratègicu de un'ìsula a bista, o mègius bighina de sas ribas lìgures, toscanas e latziales, puntu tando de osservatzione e de atacu, diat pàrrere dismentire s'ipòtesi de unu disinterèssiu de Cartàgine comente càusa de su mudìmene de sos tratados[3].

S'ocupatzione

modìfica

Sos tratados imperituros non durant mai cantu promitent e Roma fiat difatis impinnada in sa prima gherra pùnica, giai dae su 264 a.c., cando su cònsule romanu Lùtziu Cornèliu Iscipione in su 259 fiat isbarcadu in Còrsica a curtzu de s'istàniu de Dianas[8], a unos 3 km de Aleria, e aiat assitiadu sa bidda; mancari s'invasore contarat subra s'efetu ispantu, Aleria at resistidu a longu e a pustis de sa capitulatzione Iscipione dd'aiat sachigiada cun incanimentu, cosa chi segundu Floru diat difùndere s'ispantu in sas populatziones corsicanas[9]. In antis de si pòdere dedicare a acabare s'ocupatzione de Còrsica, Iscipione si fiat allonghiadu a Sardigna in ue sos locales fiant in avolotu contra de Roma, segundu Giovanni Zonara ca proite intzullados de su generale cartaginesu Annone[10]; subra s'avolotu non bi sunt dudas, ma sunt istadas espressadas perplessidades in propòsitu de sa proposta fomentatzione cartaginesa, a esempru Stephen L. Dyson aiat definidu s'afirmatzione de Zonara a cryptic passage.[11]. Comente si siat, Iscipione aiat ochidu Annone[12] e nd'aiat organizadu s'interru[13]. A sa torrada de su cònsole a Roma si diat tzelebrare su triunfu[14] pro sa vitòria subra Cartaginesos, Sardos e Corsicanos. S'annu a sighire, in su 258 a.C., Gàiu Sulpìtziu Patèrcolu fiat isbarcadu in sas abbas de Sulci in Sardigna, aici ca in sos binti annos chi fiant sighidos non si fiat faeddadu prus de Romanos in Sardigna e sa paghe de su 241 a.C. aiat lassadu s'ìsula suta de s'egemonia de Cartàgine, fintzas pro ite sa partzidura de su Mediterràneu in ròdias de influèntzia aiat induidu sos Cartaginesos, una borta pèrdida sa Sitzìlia, a iscostiare atentzione issoro cara a unas àteras zonas afachiadas a su Mediterràneu e su cale possessu non ddos ponneret in cuncurrèntzia cun sos Romanos. Ma in cussu matessi annu, sighende s'esempru de sos cummilitones de Àfrica, sos mertzenàrios istantziados dae Cartagine in Sardigna si fiant rebellados e fatos meres de su pòdere in s'ìsula, acumprinde·nche onni sorte de cruelidade fintzas a cando sos Sardos, esasperados, si fiant rebellados issos a totu e ddos aiant bogados dae sa terra issoro. Sa truma de invasores sambenàrios aiat agatadu aprigu tando in Itàlia in ue aiat cumbidadu a sos Romanos a pigare possessu de Sardigna, de momentu chentza de defensas. Su cumbidu fiat istadu acollidu: Roma, boddende s'ocasione de sos preparativos pùnicos pro s'ocupatzione torra de Sardigna, aiat acusadu Cartagine de preparare s'invasione de su Latziu e, in su 238 a.C., aiat imbiadu sas legiones suas a Sardigna. Cartàgine, chi no fiat tando in cunditziones de printzipiare una gherra noa contra Roma, aiat padèssidu su reprusu.

In su 236 a.C., su senadu romanu aiat decraradu gherra a sos Corsicanos[15] e aiat imbiadu un'imbiu de conchista ghiada dae Litzìniu Varu, non coerente cun su relatu de giai acontèssida ocupatzione de s'ìsula perbènnidu dae carchi istòricu romanu[16]. Su cumandante Varu, comente si siat, cussente de sas proportziones de sa flota chi ddi fiat istada assignada, aiat istudiadu de fàghere pretzèdere s'atacu printzipale dae un'operatzione detzentrada prus pagu remenosa, de manera de indibilitare sas defensas corsicanas, e aiat fatu isbarcare in s'ìsula unu corpus separadu de imbiu a su cumandu de s'ex cònsole Marcu Clàudiu Clinea. In antis de custa operatzione, Clinea aiat giai fatu perigulante sa reputatzione sua in fache de sos Romanos, sende chi si fiat atrevidu a andare in batalla contra s'abisu de sos àugures[17] e sende chi aiat commìtidu unu sacrilègiu chi cunsistiat in su fàghere (o àere fatu) agangare unos cabones sacros; ansiosu de torrare a balangiare prestìgiu, fiat mòvidu a solu contra de s'inimigu e nde fiat istadu derrotadu.[18] Sos Foceos dd'aiant obrigadu a siglare unu tratadu umiliadore in pagu tempus iscunfessadu dae Varu, chi dd'aiat disconnotu o segadu, segundu de sos puntos de osservatzione, e aiat atacadu cando sos aversàrios, seguros de su tratadu e non prus allertados, no si dd'abetaiant ebbia[18]. Varu aiat bintu a discansu e aiat conchistadu territòrios de su chirru meridionale de s'ìsula; a pustis de torrare a Roma in ue aiat pedidu sa tzelebratzione de unu triunfu, chi ddi fiat istadu però dennegadu. Cantu a s'agangadore de cabones, Clinea, Roma aiat detzìdidu de ddu lassare in manu a sos Corsicanos presumende chi ddu diant ochire pro èssere in carchi manera contrabènnidu (cun s'atacu ghiadu dae Varu) a su tratadu sutascritu, ma custos dd'aiant liberadu e fintzas dd'aiant torradu a mandare a Roma in salude; su Senadu non si fiat pèrdidu de ànimu e, a pustis de dd'àere torradu a batire in tzitade, dd'aiat cundennadu a morte, induende Valèriu Màssimu a cummentare chi hic quidem Senatus animadversionem meruerat[18].

 
Sas tribùs Nuràgicas (su 17-3 sèculos a.C.).

Sas primas rebellias

modìfica

Gasi comente sos Corsicanos, fintzas sas populatziones sardas chi in pretzedèntzia aiant finidu cun s'atzetare sa presèntzia de sos Cartaginesos collaborende in parte cun issos, como non fiant pro nudda dispostas a padèssere su domìniu de custa gente noa, issa fintzas bènnida dae camba de mare cun sas armas in pùngiu, e aiant printzipiadu luegus una resistèntzia a s'invasore incanida in sos modos de un'ostinada e persistente gherrilla. Issos difatis fiant armados a sa ligera: impreaiant sas peddes de mugrone che coratzas naturales, paris a unu iscudu minore e a una ispada minore.[1]

Giai in su 236 difatis, duos annos a pustis de sa conchista a banda romana de su tzentru sardu-pùnicu de Sardigna, sos Romanos aiant giutu vàrias operatziones militares contra de sos Sardos chi refudaiant de si sutamìtere. In su 235, intzullados de sos Cartaginesos chi "agiant in manera secreta", sos Sardos si fiant rebellados, ma s'avolotu fiat istadu istudadu in su sàmbene de Mànliu Torcuatu, chi diat àere tzelebradu su triunfu subra sos Sardos su 10 martzu de su 234.

In su 233 unas àteras rebellias fiant istadas rèprimidas in su sambene de su Cònsole Carvìliu Màssimu, su cale triunfu diat èssere istadu tzelebradu su 1º abrile de su matessi annu. In su 232 fiat istadu su cònsule Màniu Pompòniu a derrotare a sos Sardos e a retzire sos onores de su triunfu su 15 de martzu. Sa resistèntzia, però, fiat belle a tesu de s'èssere istada istudada e prusaprestu su clima si fiat fatu buddende. Semper in su 233 a.C. sos cònsules Marcu Emìliu Lèpidu e Publìtziu Mallèolu, de torrada de un'imbiu in Sardigna in ue aiant bardanadu unas cantas biddas, fiant istados custrintos dae una traschia a pigare terra in Còrsica; sos bividores ddos aiant assartiados, aiant massacradu sos sordados e ddos aiant irrobados de s'istafa sarda[10]. Su Senadu de Roma aiat imbiadu tando a s'ìsula su cònsule Càiu Papìriu Masu, su cale a pustis de una sèrie de resissidas bonas in sas zonas de costera, si fiat postu currillare a sos corsicanos (pro Roma "sos rebeldes") in sos montes. Inoghe sos meres de domo aiant tentu a discansu sa mègius, depende su romanu fàghere sos contos fintzas cun s'iscàssia de frunimentos e perdende òmines, francu chi pro sas atziones militares, fintzas pro s'ismarridura de sas tropas suas[19]. Papìriu fiat istadu custrintu a una rèndida e aiat sutascritu unu àteru tratadu sas cales minudas non sunt nòdidas, ma chi aiat asseguradu unu bella iscuta de paghe.[10][20] A segus Roma aiat cumpletadu s'ocupatzione de sa Còrsica durante sa prima gherra pùnica, dende s'inghitzu a una fase de dominatzione chi fiat durada de sighidu pro unos sete sèculos.

In su 231, a sa lughe de sa situatzione de perìgulu grae, fiant imbiados pro fintzas duos esèrtzitos consulares: unu contra de sos Corsicanos, cumandadu dae Papìriu Masone, e unu, ghiadu dae Marcu Pompòniu Matone, contra de sos Sardos. Sos cònsules no aiant otentu su triunfu, dados sos resurtados fallimentares cunsighidos. E a pagu fiat bàlidu a Papìriu Masone tzelebrare de ispontu suo su triunfu, chi ddi fiat dennegadu dae su senadu, in su monte Albanu in logu de su Campidoglio e cun una corona de murta in logu de su laru.

Provìntzia de Sardigna e Còrsica

modìfica

In su 226 e 225 fiat acontèssida una àtera intzullada de sos motos, ma comomai Roma fiat intentzionada forte a s'assegurare su domìniu de su Mare Mediterràneu, e duncas su possessu de Sardigna e de Còrsica, chi sighiant a èssere de importu detzisivu; gai, giai de su 227, sas duas ìsulas (a su mancu sas partes cuntrolladas dae Roma) aiant otentu sa forma giurìdica e su rangu de Provìntzia - sa segunda a pustis de Sitzìlia - e bi fiat istadu imbiadu su pretore Marcu Valèriu Levinu (?) pro dda guvernare[21]. Pro ammasedare sos ùrtimos fogos, custa borta fiat istadu imbiadu s'espertu Cònsule Gaiu Atìliu Regulu, cun 2 legiones, a primìtzios de maju de su 225 a.C.

Avolotu sardu de Ampsìcora e annos de sa gherra de Annìbale

modìfica
 
Mapa de sa rebellia de Ampsicora in Sardigna (215 a.C.)

Cara a sa fine de su 216 a.C. fiat arribada a Roma una lìtera de su propretore Àulu Cornèliu Mammula, su cale si chesciaiat de su fatu chi non fiant istados currespòstos sos stipendia a sos sordados suos de istàntzia in s'ìsula, e ca bi fiant iscàssias graes de fruniduras de trigu. A su matessi fiat istadu respostu de dèpere probìdere cun mèdios pròpios, ca pro su momentu non bi fiat possibilidade peruna de satisfàghere tales rechertas.[22]

In assolutu, su prus importante avolotu de sos Sardos fiat istadu su de su 215 a.C., tzocadu a s'incras de sas vitòrias mannas de Annìbale in Itàlia. Lìviu sustentat chi:

« [...] s'ànimu de sos Sardos fiat istracu de sa durada longa de su domìniu romanu, isfidigadu e abbramidu [...]; fiant istados oprimidos dae tributos graes e cun imponimentos ingiustos de frunimentos de trigu. »
(Lìviu, XXIII, 32.9.)


Su pretore nou imbiadu a s'ìsula, Cuintu Mùtziu Iscèvola, si fiat maladiadu cun probabilidade de malària dae sa descriidura chi nd'at fatu Titu Lìviu.[23] E cando si fiat bènnidu a ischire de sa maladia sua in Roma, ddi fiant imbiados afòrtios (paris a 5.000 fantes e 400 cadderis), postos suta de su cumandu de Titu Mànliu Torcuatu.[24]

Un'autorèvole esponente de s'aristocratzia terriera sardu-pùnica, cudd'Amsìcora (o Ampsìcora) chi Titu Lìviu aiat definidu: «qui tum auctoritate atque opibus longe primis erat» (su chi tando fiat in manera larga primu pro autoridade e pro richesas), fiat difatis resissidu non isceti a pònnere in campu un'esèrtzitu sardu bastante cunsistente, ma fintzas a otènnere afòrtzios militares dae Cartàgine, imbiende·nde ambasciadores in secretu. Segundu carchi fonte paris cun Amsicora a ghiare s'avolotu s'agataiat puru Annone, unu ricu tzitadinu pùnicu de Tharros[25]. Cartàgine aiat sustentadu s'avolotu imbiende una flota forte de 15.000 armados, suta de su cumandu de Asdrùbale su Calvu.[25][26] Su pranu de Ampsicora fiat su de dare batalla petzi cando totu sas fortzas disponìbiles si diant torrare a unire. Pro sighire su reclutamentu intre sos sardos de s'internu, aiat lassadu su cumandu a su fìgiu Jostu in Cornus cun una parte de s'esèrtzitu. Sos afòrtzios de Cartàgine però non fiant arribados in tempus pro neghe de una traschia chi aiat disviadu sas naes a sas ìsulas Baleares in ue fiant abarradas pro meda tempus pro èssere assentadas;[27] e sos Sardos de s'internu aiant abetadu tropu in antis de s'unire a su grupu suo. Jostu aiat atzetadu in manera imprudente sa batalla ofèrida dae su cumandante Mànliu Torcuatu. S'esèrtzitu sardu fiat istadu derrotadu padessende sa pèrdida de 3.000 sordados, 800 fiant istados fatos presoneris[25].

Asdrùbale su Calvu in s'intertantu fiat imbàtidu a Sardigna, fiat isbarcadu in Tharros e aiat rebusadu sos Romanos cara a Càralis[28]. A issos si fiat unidu Amsicora cun su restu de s'esèrtzitu sardu. S'iscontròriu cun sos Romanos fiat acontèssidu in sa prana de su Campidanu meridionale, intre Dèximumannu e Sestu[25]. A pustis de una batalla sambenosa sa coalitzione sardu-pùnica fiat istada derrotada in manera tosta, fiant mortos 12.000 intre Sardos e Cartaginesos e 3.700 fiant istados fatos presoneris, intre sos cales Asdrùbale su Calvu e Annone[25]. Jostu fiat mortu in batalla. Amsicora abàtidu de su dolore pro sa morte de su fìgiu, non bolende finire in sas manos de sos Romanos si fiat ochidu[25].

A sa fine de s'istiu de su 210 a.C., una flota cartaginesa de 40 naes, cumandada dae Amìlcare fiat cumpàrida a in antis de sa tzitade de Terranoa, posta in sa costa nord-esta de Sardigna e dd'aiat bisestrada;[29] a pustis cando fiat cumpàridu su pretore Mànliu Vulsone cun s'esèrtzitu, su cumandante cartaginesu aiat acoitadu a s'istesiare fintzas a imbàtere a Càralis (Casteddu), chi aiat sachigiadu e dae in cue fiat torradu a Àfrica cun un'istafa manna.[30]

Avolotos de su segundu sèculu

modìfica

Su segundu sèculu a.C. fiat istadu, prus che totu in sa prima parte, unu perìodu de importantes fermentos rivolutzionàrios. In su 181 a.C. bi fiat istadu un'avolotu de sos Corsicanos, istudadu in su sàmbene dae su pretore Marcu Pinàriu Posca, chi nd'aiat ochidu unos 2000 e aiat fatu unu tzertu nùmeru de iscraos[31]. In su 173 a.C. una rebellia noa aiat fatu intervènnere Atìliu Servatu, pretore in Sardigna, chi fiat istadu derrotadu e custrintu a chircare aprigu in s'àtera ìsula[32]; Atìliu aiat pedidu afòrtzios a Roma, custa aiat imbiadu Càiu Tzitzèriu chi, a pustis de àere fatu votu a Giunone Moneda de ddi pesare unu templu in casu de sutzessu, aiat otentu torra unu sutzessu sambenosu, cun 7000 corsicanos ochidos e 1700 fatos iscraos[33]. In su 163 a.C. a ammasedare una rebellia noa fiat istadu imbetzes Marcus Juventhius Thalna, de sos cales ingestos no est istadu tramandadu. Francu su mudìmene literàriu subra s'imbiu, corfint duos aspetos fintzas prus singulares de su pagu chi nd'est istadu tramandadu: su primu est ca a pustis de àere tentu nova de sa resessida su senadu romanu aiat fissadu unas pregadorias pùblicas, su segundu est chi ischìpidu issos matessi de cantu importante fiat istadu cunsiderende su sutzessu suo, Thalna nde fiat istadu tantis cummòvidu de nde mòrrere pro fintzas[34]. Mortu Thalna, sa rebellia fiat dèpida torrare a cumintzare luegus, afirmat Colonna[18], sende chi Valèriu Màssimu, puru chentza de faeddare de unos àteros avolotos, signalat comente dae Sardigna fiat dèpidu mòvere a s'ìsula corsicana fintzas Iscipione Nasica a cumpletare s'apaghiamentu; pro su chi pertocat s'atzione cumplessiva romana de reprimida de sas insurretziones, su matessi Colonna sugerit annotamala chi in perunu casu si depat èssere tratadu de resìssidas prenas ca, a parte su primu, a niunu de sos àteros dugones fiat istadu a fatu prus cuntzèdidu su triunfu[18].

Sa resistèntzia de sos Sardos fiat perdurada galu in su segundu sèculu a.C. Pro istudare sa rebellia de sos Balares e de sos Ilieses de su 177/176 a.C., su Senadu aiat imbiadu su cònsule Tibèriu Sempròniu Gracu a su cumandu de duas legiones de 5.200 fantes cadauna, prus 300 cadderis, a sos cales si fiant assotziados unos àteros 1.200 fantes e 600 cadderis intre alliados e Latinos. In custu avolotu aiant pèrdidu sa vida 27.000 sardos (12.000 in su 177 e 15.000 in su 176); a fatu de sa derrota, a custas comunidades fiat istadu addopiadu su càrrigu de tassas, mentras Gracu aiat otentu su triunfu. Titu Lìviu documentat s'iscritzione in su templu de sa diosa Mater Matuta, in Roma, in ue sos binchidores aiant espostu una tumba tzelebrativa chi naraiat:« Suta de su cumandu e sos auspìtzios de su cònsole Tibèriu Sempròniu Gracu, sa legione e s'esèrtzitu de su pòpulu romanu sutamitiant a sa Sardigna. In custa provìntzia sunt istados ochidos o cassados prus de 80.000 inimigos. Giutas sas cosas in sa manera prus felitze pro s'Istadu romanu, liberados sos amigos, restauradas sas rendas, issu at torradu a segus s'esèrtzitu sanu e salvu e ricu de istafas; pro sa segunda borta est intradu in Roma triunfende. In ammentu de custos acontessimentos at dedicadu custa tàula a Giove.» Sa Sardigna in època romana teniat a penas su de chimbe unu de sos bividores atuales (300.000 contra 1.600.000 atuales) e sa Barbàgia (prossimai sa provìntzia de Nùgoro) podiat tènnere tando a penas 55 000 bividores (su de chimbe unu de sos atuales 280 mila). Chi s'epìgrafe contaiat su berus, sos Romanos aiant ochidu sa metade de is bividores, in prus totus mascros e adultos[28].

 
Mapa de Sardigna cun inditadas sas tzitades e sa partzidura in Romània e Barbària

Sos avolotos de sos Sardos non si fiant concruidos, ma fiat tocadu de abetare a sos annos 163 e 162 a.C. pro nde bìdere torra (13-14 annos a pustis de s'istràlia acumprida dae Sempròniu Gracu)[25]. Non s'ischit meda subra custos avolotos ca sunt andados pèrdidos sos testos de Titu Lìviu chi sighint su 167. S'ischit però de unas àteras fontes chi sas rebellias causadas dae s'esagerada pressione fiscale de sos pretòrios romanos aiant sighidu e sos esèrtzitos e sos generales romanos chi si fiant sighidos a pare in su còmpitu de ammasedare custa terra aiant impreadu semper sa pròpia istrategia: eliminare su majore nùmeru de Sardos possìbile.

Intre sos ùrtimos avolotos de unu carchi importu andant tzitados cussos de su 126 e de su 122: custu ùrtimu aiat permìtidu a Lùtziu Aurèliu de tzelebrare s'8 de nadale su penùrtimu triunfu romanu subra sos Sardos. S'onore però de s'ùrtimu fiat istadu dadu dae su Senadu a su cònsule Marcu Tzetzìliu Metellu chi in su 111 a.C., a pustis de 127 annos de lutas, aiat derrotadu s'ùrtima resistèntzia de sos Sardos unidos (cuddos de sas costas e de s'internu)[35]. Dae custu momentu, sos Sardos de sas zonas de costera e de sas pranuras de s'Ìsula aiant acabadu de si rebellare e cun su passare de su tempus si fiant romanizados. Aiant sighidu imbetzes sas rebellias sas tribùs de s'internu inditadas a sighire, chi aiant costrintu sas guarnigiones romanas a campagnas militares isteniadas.

  • Corsicanos (assetiados in s'estremidade setentrionale de Sardigna)
  • Olea - "Sardos Pedditos" o Aichilensens (gai definidos dae s'erudidu geògrafu Tolomeu, dae su gregu aix, aigòs overas bestidos de peddes de craba), chi biviant in sa regione de su Montiferru: arrocados in sas fortilesas de Sa Patada Cunzada (959 m) - Iscanu -, Badde Urbara (900 m) - Santu Lussurzu -, in sos nuraghes de Leari (850 m), Su Crastu de sa Chessa (745 m), Funtana de Giannas (690 m) - Iscanu - , Silbanis e Monte Urtigu (1050 m) - Santu Lussurzu
  • Celsitanos, Nurritanos, Cunusitanos, Galillenses (oe in die Barbàgia), Parados, Sossinatos e Aconitos (in su Monte Arbu e in sos Montes Remule) chi costituint sas gai naradas Civitates Barbariae, chi biviant in s'àrea narada Barbària e cun probabilidade chi fàghent parte de s'etnia de sos Ilienses[36].

In custas èpocas, unu mannu nùmeru de Sardos chi fiant istados fatos presoneris fiant istados bèndidos comente iscraos in sos mercados de Roma, a su puntu chi si fiat fata proverbiale sa frase de Lìviu: "sardos venales" (sardos baratos).

Màriu aiat fundadu in Còrsica sa tzitade de Mariana (Colonia Mariana a Caio Mario deducta), posta a curtzu de s'atuale comuna de Lucciana cara a sa foghe de su Golo, in su 105 a.C. De custu momentu fiat incumentzada sa colonizatzione a berus e in s'ìsula fiant froridas villas rùsticas e suburbanas, biddas e aposentamentos de onni tipu, inclùidas sas termas de Orezza e Guagno.

Gherras Sotziales

modìfica

Durante sas gherras tziviles romanas sa Sardigna fiat istada a primìtziu ispinta cara a sa fatzione mariana de su guvernadore suo Cuintu Antòniu e pagu a pustis induida a s'afilare in su campu opostu dae s'arribu de su rapresentante de Silla. In su 81 a.C. fiant istados sos legionàrios de Silla a agatare in Còrsica su logu de aposentamentu, custa borta a curtzu de Aleria.

Mortu Silla, su pretore Càiu Valèriu Triàriu aiat mantentu sa Sardigna fidele a su partidu senatòriu ghiadu dae Pompeu (s'ìsula aiat pagadu a custu ùrtimu unu tributu enorme in atzàrgiu pro sas armas de s'esèrtzitu suo in su 47 a.C.), fintzas a cando Càrales (Casteddu) non si fiat afilada cun Tzèsare, imitada pagu a pustis de totu su restu de s'ìsula. Fiat istadu bogadu su logutenente de Pompeu, Marcu Cota, e fiat istadu acollidu in manera favoràbile su de Tzèsare, Cuintu Valèriu Orca. Sos pompejanos non si fiant dados pro bintos e aiant incumentzadu una sèrie de atziones de gherra cun sa punna a sa conchista torra de sas tzitades de costera. Sulci si fiat rèndida mentras Càrales aiat resistidu: pro custu motivu, Tzèsare aiat castigadu a sa prima e aiat premiadu a sa segunda[37]. Sa situatzione si fiat torrada a furriare in su 44 a.C., cando sa Sardigna, assignada a Otavianu, fiat istada imbetzes ocupada dae Sestu Pompeu chi dd'aiat tenta comente pretziosa base pro sa gherra sua contra de sos tzesarianos fintzas a su 38 a.C., cando, traighidu dae su logutenente suo, fiat istadu definitivamente remplasadu dae Otavianu in su possessu de s'ìsula.

Cun cudda data in fines aiat tentu tèrmine pro sa Sardigna su perìodu de sos cunflitos violentos e de sos suvertimentos polìticos bruscos, cun sas cunsighèntzias econòmicas issoro funestas, duradu prossimai dughentos annos.

In su 44 a.C. Diodoru Sìculu aiat bisitadu sa Còrsica e aiat annoditzadu chi sos corsicanos osservaiant intre issos e issos règulas de giustìtzia e de umanidade chi aiat pretziadu prus evòlvidas de sas de unos àteros pòpulos bàrbaros; nd'aiat istimadu su nùmeru in unos 30.000 e at refèridu chi issos fiant acostumados a su pastoriu e ca marcaiant sas cheddas lassadas lìberas paschende. Sa traditzione de sa propiedade comuna de sas terras comunales no diat èssere irradighinada de su totu chi no in sa segunda metade de su su de 19 sèculos.

Primos duos sèculos de s'Impèriu

modìfica
 
Bustu de Augustu cunserbadu in su Museu archelògicu de Casteddu

Su 13 de ghennàrgiu de su 27 a.C. sas provìntzias de sa Impèriu romanu fiant istadas partzidas intre provìntzias fidadas a s'Imperadore Augustu, guvernadas dae presos de rangu senatòriu, e provìntzias fidadas a su senadu, intre chi Sardigna e Còrsica[38], guvernadas dae procònsules de rangu senatòriu . Fintzas in sas provìntzias senatòrias s'Imperadore teniat rapresentantes suos de rangu ecuestre narados procuradores (procuratores).

A curtzu de Aleria e Mariana s'aiant aprontadu bases segundàrias de sa flota imperiale de Miseno. Sos marineris corsicanos arrolados a curtzu de sos portos de s'ìsula fiant istados intre sos primos a otènnere sa tzitadinàntzia romana (in suta de Vespasianu, in su 75). Paris a su chi acontessiat in unas àteras provìntzias, sos Romanos aiant balangiadu su respetu e sa collaboratzione de sos cabos locales (cumintzende dae sos Venatzinos, tribùs de su Capucorsu), reconnoschende funtziones issoro de guvernu locale e annanghende richesa cun sa missa a profetu de sas terras isfrutàbiles in sos montigros e a longu de sas costas.

In su 6 p.C. sos Sardos si fiant rebellados, no isceti in s'internu ma fintzas in sas pranuras, e aiant manifestadu su malacuntentu unende·si a sos piratas de su Tirrenu[38]. Sa violèntzia de custu avolotu aiat custrintu Augustu a bogare sos senadores de su cumandu de Sardigna e a nde pigare issu matessi su controllu deretu[38]. Fiat istadu imbiadu unu distacamentu de legionàrios, cumandados dae unu prolegatu (in logu de unu legatu) de rangu ecuestre[38] o de unu prefetu, a afortiare sa presèntzia militare in s'ìsula chi in antis fiat fidada petzi a unas coortes ausiliàrias. S'avolotu fiat istadu gai violentu chi unos istòricos ant ipotizadu chi Sardigna e Còrsica fiant istadas divìdidas e fidadas a duos guvernadores de paris gradu indipendentes su unu de s'àteru; est difatis atestada s'esistèntzia de unu praefectus corsicae. Prus acreditada est però s'ipòtesi chi bolet chi custu prefetu de Còrsica fiat unu subordinadu a su guvernadore de Sardigna.

Isvetòniu nos narat chi Augustu aiat bisitadu totu sas provìntzias foras de Sardigna e Àfrica ca sas cunditziones de su mare non si ddu aiant permìtidu, mentras cando su mare non si ddu impediat non b'aiat abbisòngiu chi partiat: custu faghet cumprèndere chi s'avolotu puru essende violentu non fiat duradu meda. Difatis in su 19 Tibèriu aiat sostituidu su distacamentu de legionàrios cun 4000 libertos (o fìgios de libertos) ebreos. Sa situatzione fiat torradu tranchilla e Clàudiu aiat torradu a dare su cumandu a su senadu.

Nerone aiat mandadu in esìliu a Sardigna Anitzetu, ex pretzetore de s'imperadore e ex prefetu de sa flota de Miseno. Anitzetu, suta intzulladura de Nerone aiat ochidu sa mama, Agripina e carchi annu a pustis, pro apranare su caminu a Popea "aiat cunfessadu" una relatzione cun Clàudia Otàvia mugere legìtima de Nerone e pitzoca de ispricada virtude[38].

Cun probabilidade pro evitare fuidas de notitzias o ricatos Anitzetu fiat istadu imbiadu a Sardigna in ue aiat bìvidu intre sos àsios a su seguru fintzas de eventuales sicàrios de s'imperadore.[39] Sèneca, su tutore de Nerone, aiat passadu deghe annos in esìliu in Còrsica partende dae su 41[38].

In su 73 Vespasianu, aiat pigadu a su senadu su controllu de sa Sardigna - fortzis un'àtera borta in fermentu - e dd'aiat fidadu a unu procuradore[40]. S'imperadore Traianu intre su 115 e su 117 aiat torradu a istruturare e aiat afortigadu su tzentru de Aquae Hypsitanae chi aiat assùmidu in onore suo nùmene de Forum Traiani[40].

 
Sa Tàula de Estertzili de 69 p.C., durante su regnu de Otone, in ue s'agatat su decretu de su Procònsule de Sardgina Lùtziu Elviu Agripa, atu a agatare cuncordu in una perrica intre Gallilenses e sos colonos Patulcenses Campanos

Su segundu sèculu fiat istadu unu momentu de isvilupu e de prosperidade fintzas pro sa Sardigna: totu sos bividores, fintzas sos de Barbària, s'ammustraiant cuntentos de sa polìtica romana (a su nessi segundu s'istoriografia ufitziale) e in pagu tempus totu s'ìsula diat àere faeddadu latinu (sa limba de sos Cartaginesos est atestada fintzas a su printzipadu de Marcu Aurèliu). In custu perìodu non bi fiant istadas rebellias e sos Romanos aiant tentu sa possibilidade de torrare a fraigare e megiorare sa retza istradale pùnica ispinghende·dda fintzas a s'internu, aiant fraigadu termas, anfiteatros, pontes, acuedutos, colònias e monumentos.

Sa richesa de Sardigna fiat dèpida a un'isfrutu agrìculu e mineràriu chentza de pretzedentes: s'ìsula difatis esportaiat prumu, ferru, atzàrgiu e prata gràtzias a sas minas suas, e trigu pro 250.000 persones. Ma cun totu custu, sa Sardigna fiat semper cunsiderada, e non petzi suta de sos Romanos, che una terra istesiada e de ajudu petzi pro isulare presoneris e inimigos de s'impèriu. Intre sas vàrias persones chi fiant lòmpidas a Sardigna dae su mare bi fiant numerosos criminales, rivolutzionàrios ma fintzas cristianos meda intre chi fintzas pabas Callistu (174) e paba Pontzianu (235) e su famadu preìderu Ipòlitu[41].

Sos guvernadores, in custa fase, pariant difatis unos moderadores manageriales, cun esperièntzia in su frunimentu e in su trasportu de su trigu, prus chi òmines de armas. Ischimus oe in die cun tzertesa ca, in su 170, sa Sardigna fiat suta de su cuntrollu senatoriale. Chi Ipòlitu est pretzisu in sa terminologia sua, su guvernadore de sa provìntzia fiat naradu procurator. Custos guvernadores (procuradores) aiant gestidu su territòriu in modu paghiosu fintzas a su 211, ma a pustis, comente de su restu in totu s'impèriu, aiat torradu a cumintzare su malecuntentu de sa populatzione, chi aiat custrintu sos guvernadores a reprìmere sos avolotos cun s'impreu de sa fortza, in sos casos prus graes.

Ùrtimos tres sèculos de s'Impèriu

modìfica

In su 226 sa situatzione fiat cambiada respetu a sa de su sèculu in antis; sos guvernadores fiant agiomai totus militares e carchi unu, comente a Tìtziu Litzìniu Hierocle e Pùbliu Sallùstiu Sempròniu, fiant fintzas òmines cun esperièntzias de gherra. Su malecuntentu fiat andadu creschende ca sas tassas fiant artas, su latifundu si difundiat e sos massajos fiant semper prus ligados a sa terra. Su fatu chi in su 212 gràtzias a Caracalla sos Sardos e sos Corsicanos, comente totu sos bividores de s'Impèriu, aiant otentu sa tzitadinàntzia romana[41], fiat passadu in segundu pranu ca custu onore fiat in cuncretu ligadu a tassas agiuntas.

Inre su 245 e su 248, durante su regnu de Filipu s'Àrabu, fiat istada printzipiada s'istruturatzione e sistemazione torra de s'imprantu viàriu de sa provìntzia chi fiat cumintzada cun Pùbliu Èliu Valente e aiat sighidu fintzas durante su regnu curtzu de Emilianu[42].

Ammentemus, annotamala, de numerosos màrtires de su perìodu. Santu Simplìtziu, Santu Gaine, Santu Sadurru, Santu Lussùrgiu e Santu Èfis in Sardigna[43] mentras Santa Devota (màrtire a cara de su 202, persighida de Setìmiu Severu, o a su 304, persighida de Diocletzianu) est, paris a santa Giùlia, una de sas primas santas corsicanas de chi si siat tenta nova. Segundu sa legenda, sa nae chi nde carraiat sa letera cara a Àfrica fiat istada ghetada dae una traschia in sa costera de monaco. Pro custu diat èssere istada fata patrona de su Printzipadu de Mònacu e de sa famìlia Grimaldi. Santa Giùlia (màrtire durante sa persighida de Dètziu de su 250, o sa de Diocletzianu), est sa patrona de Còrsica e de Brescia, tzitade in ue istant sos ossos a pustis de chi bi fiat istada fata batire dae Ansa, mugere de su re longobardu Desidèriu in su 762. Santa Giulia est patrona fintzas de Livorno, in ue sas rastas de sa santa diant àere fatu tapa acudende dae Còrsica. A custas màrtires si nd'agiunghet un'intrea nera, intre sos cales santu Parteu, chi est istadu fortzis su primu pìscamu de Còrsica. Su primu pìscamu corsicanu de cale si tèngiat notizia tzerta est Catonus Corsicanus, chi aiat partetzipadu, gasi comente su pìscamu de Càralis Cuintinàsiu[42], a su Cuntzìliu de Arles istabilidu dae Costantinu I in su 314.

In su 286 Diocletzianu aiat unidu sa provìntzia a sa Dioecesis Italiciana[44]. A pustis de sa partzidura de sa diòtzesi atuada dae Costantinu, fiat istada cumprèndida in s'Itàlia Suburbicària.

Sardigna e Còrsica fiant abarradas suta Roma pro totu su de 4 sèculos e sos primos deghes de annos de su de 5 (in su impèriu romanu de Otzidente), fintzas a cando in su 456 sos Vàndalos, torrende dae sa penìsula, in ue aiant sachigiadu a Roma, en passant ddas aiant conchistadas e ddas aiant annessionadas a su regnu issoro. Ma aiant bintu isceti in sas costas, ca sos Sardos de s'internu, comomai abistos, luegus si fiant rebellados a sos Vàndalos impedende·ddi de intrare in sa zona issoro. Aleria, in Còrsica, fiat istada sachigiada e, abbandonada, fiat finida in ruina, su matessi destinu fiat tocadu a Terranoa.

Sa parte romanizada de Sardigna, gràtzias a unu tzertu Goda, chi fiat unu guvernadore vàndalu de s'ìsula de orìgine gòtica, a pustis de s'èssere rebelladu a su pòdere tzentrale in su 533 aiat resìstidu pro unu tzerta iscuta de tempus a sos Vàndalos assumende su tìtulu de "Rex"[45].

Defensa e esèrtzitu

modìfica

Sos Sardos sunt intrados fintzas a fàghere parte de s'esèrtzitu romanu dende su modestu contributu issoro in totue si bi agataiant tropas; difatis, pro cantu pertocat sos legionàrios, no essende un'ìsula meda pobulada, e sende chi sos tzitadinos no aiant tentu sa tzitadinàntzia (otenta a pustis de sa reforma de Caracalla), su nùmeru est istadu semper bàsciu meda e intraiant in sas istadìsticas petzi in s'època a fatu de Adrianu.

Pro cantu pertocat a sos ausiliares, sos Sardos aiant frunidu (comente ìsula Sardigna) 3 coortes, mentras comente provìntzia (Sardigna e Còrsica) 6 coortes, 3 pro cada ìsula cun unu nùmeru majore de Sardos subra sos Cursos.

Sa "Cohors I Sardorum" fiat cun probabilidade istantziada in Casteddu in sos primos tres sèculos p.C., mentras sa "Cohors II Sardorum" fundada in tempus de Adrianu, fiat istantziada in Sur Djuab, unos 100 km a sud de Algeri.

Su rescatu de sa Sardigna fiat acontèssidu cun sa flota; difatis sos Sardos fiant sa prima fonte de reclutamentu otzidentale de sa flota de Miseno. Cunsiderende imbetzes totu s'impèriu, s'ìsula fiat fata sa de bator fontes de reclutamentu de sa matessi flota, superada feti de sas provìntzias de Egitu, de Àsia e de sa Tràtzia chi teniant una populatzione meda de prus manna.

Geografia polìtica e econòmica

modìfica
 
Mapa de sa Còrsica romana, cun inditadas istradas, frùmenes e nùmenes de tribùs
Còrsica

Istrabone, chi at iscritu durante su printzipadu de Augustu e Tibèriu, descriiat sa Còrsica comente un' ìsula pagu meda populada, cun unu territòriu pedrosu e pro s'in prus impraticàbile.[1] Sos bividores suos resurtaiant ancora unos selvàgios chi biviant de irrobatòrios.[1]

« Cando sos generales romanos bi faghent curreras e [...] pigant una manna parte de sa populatzione, faghende·nde iscraos, chi a fatu si nche ddos agatat in Roma, faghet ispantu pro cantu in issos bi siat de bestiale e selvàgiu. E custos o non resissint a subrabìvere, o si abarrant in vida, istratallant in manera tale a sos meres issoros pro s'apatia de issos, chi custos si repentint [de ddos àere comporados], fintzas chi ddos ant pagados pagu. »
(Istrabone, Geografia, V, 2, 7.)


Sardigna

Istrabone descriet sa Sardigna comente unu territòriu pedrosu e no galu de su totu apaghiadu. Issa possedit unu territòriu internu meda fèrtile de onni produtu, in piessignu de trigu,[1] Cun totu cantu custu, gasi comente in sos cunfrontos de sas populatziones corsicanas, fintzas de cussas sardas sas fontes romanas (a diferèntzia de sos mites gregos[46]) no aporrint generalmente una opinione bona.

(LA)
« A Poenis admixto Afrorum genere Sardi non deducti in Sardiniam atque ibi constituti, sed amandati et repudiati coloni. »
(SC)
« Dae unos Pùnicos ammesturados cun erèntzia africana nde sunt essidos sos Sardos, chi non sunt istados unos colonos liberamente giutos e istabilidos in Sardigna, chi non refudos de sos cales si nche litzit[47][48]»
(Tzitzerone, Pro M. Scauro, 42)


Su passàgiu de sos Romanos at lassadu numerosas rastas in sa geografia de Sardigna pro s'importante òbera de mapadura de su territòriu, de chi s'ant tentu sas primas sèrias catalogatziones, e craru in sa toponomàstica, de sa cale parte no est istada galu remplasada mancari su tempus coladu. Sas Bucas de Bonifàtziu, chi partzint Sardigna dae Còrsica, fiant unu tretu de mare meda tìmidu dae sos romanos pro more de sas currentadas chi podiant fàghere afundare sas naes issoro e fiant naradas Fretum Gallicum. S'ìsula de s'Asinara, famada pro sa presone serrada petzi pagos annos a oe, fiat narada Herculis mentras sas ìsulas de Santu Pedru e de Santu Antiogu fiant naradas a s'una e s'atera Accipitrum sa prima e Plumbaria sa segunda; Cabu Teulada, s'atza meridionale de s'ìsula fiat naradu Chersonesum Promontorium mentras Punta Falcone, s'opostu setentrionale de Cabu Teulada, fiat narada Gorditanum Promontorium; s'atuale riu Tirsu fiat naradu Thyrsus.

Tzentros provintziales majores e tribùs autòctonas

modìfica
Còrsica

A primu Istrabone[1] e a pustis, a manu de su 150, su geògrafu Clàudiu Tolomeu, in s'òpera sua cartogràfica, aiat apòrridu una descritzione masaprestu coidadosa de sa Còrsica preromana, elenchende: 8 rios printzipales, intre sos cales su Govola-Golo e su Rhotamus-Tavignano; 32 tzentros abitados e portos, intre sos cales Blesino,[1] Centurinon (Centuri), Charax,[1] Canelate (Punta di Cannelle), Clunion (Meria), Enicomiae,[1] Marianon (Bonifàtziu), Portus Syracusanus (Porto Vecchio), Alista (Santa Lughia de Porto Vecchio), Philonios (Favone), Mariana, Vapanes[1] e Aleria; 12 tribùs autòctonas (in gregu, latinu e posidura issoro): Kerouinoi (Cervinos, Balagna); Tarabenoi (Tarabenos, Cinarca); Titianoi (Titianos, Valinco); Belatonoi (Belatones, Sartenesu); Ouanakinoi (Venacinos, Capu Cùrridu); Kilebensioi (Cilebenses, Nebbio); Likninoi (Licininos, Niolo); Opinoi (Opinos, Castagniccia, Bozio); Simbroi (Sumbros, Venaco); Koumanesoi (Cumaneses, Fiumorbo); Soubasanoi (Subasanos, Carbini e Levie); Makrinoi (Macrinos, Casinca).

Sardigna

Plìniu nos informat ca "In ie (Sardigna), sos prus famados (sunt): intre sos pòpulos, sos Ilieses, sos Balares e sos Corsicanos"[49]; sunt annotamala mentovados in prus furriadas unos àteros pòpulos minores comente a sos Paratos, sos Sossinatos e sos Aconitos, chi segundu sos istòricos romanos biviant in sas grutas e irrobaiant sos produtos de sos àteros Sardos chi traballaiant sa terra e chi cun sas naes issoro s'ispinghiant finas a sas costas de s'Etrùria pro dd'irrobare.[1]

Cun totu custu cheret tèntu a mente chi sos logos abitados dae custos pòpulos minores ant bidu medas sèculos in antis de s'arribu de sos Romanos su frorire de sa tziviltade Nuràgica, comente a in totu su restu de Sardigna, s'aparente grusseria de tales pòpulos fiat cun probabilidade dèpida a sas pèrdidas mannas padèssidas contra de sos Cartaginesos e mescamente contra de sos Romanos, chi aiant batidu a su cunfinu de sas populatziones rebellas in sos montes internos, criende una partzidura intre sos Sardos bividores de tzitades e de biddas in sas pranuras e in sas costas e sos Sardos de montes chi in manna parte si fiant "imbarbaridos" e si fiant dados a su banditismu.

Semper sos Romanos, in sos sèculos cando aiant dominadu sa Sardigna, aiant fundadu unas cantas tzitades noas comente Turris Libisonis (oe Portu Turre) e aiant fatu isvilupare medas tzentros abitados mescamente in sas costas, comente Carales,[1] Òlbia, Fanum Carisii (oe Orosei), Nora e Tharros, ma fintzas in s'internu, comente a Forum Traiani (oe Fordongianus), Forum Augusti (oe Aùstis), Valentia (oe Nuragus), Colònia Julia Uselis (oe Useddus), e infines fiant artziadas tzitades medas a su rangu de munitzìpiu.

Forum Augusti, oe narada Aùstis, populada probabilmente dae sa tribù de sos Nurenses o de sos Tzelsitanos chi in su segundu sèculu p.C. fiant a su cumandu de s'Esèrtzitu Imperiale Romanu, fiat nàschida che istatzu in època de Augustu longu s'istrada chi dae Càlaris (Casteddu) portaiat a Òlbia (Terranoa) passende pro Forum Traiani (Fordongianus). Fiat una istatzione militare contra de sas curreras de sos barbaritzinos.

Bithia fiat una tzitade posta in s'estremu sud de Sardigna, in sa localidade de Chia (Domus de Maria). Est possìbile chi fiat istadu tzentru nuràgicu e a fatu fenìtziu (a partire de su de 8 sèculos a.C.), sa tzitade fiat istada tando pùnica e a pustis romana, pro èssere abbandonada a sos cumintzos de su de 7 sèculos p.C., cando sa populatzione si fiat retirada in sos territòrios internos fuende·nche dae sas bardanas de sos piratas.

Su generale sabàudu Alberto La Marmora, in esploratzione a curtzu de Santu Simeone de Bonolva, aiat identificadu una fortilesa romana chi fiat istada ismentigada pro totu custu tempus. Sa cobertura inditat in realidade chi si trataiat de una fortilesa pùnica, chi fiat istada ocupada dae sos romanos. Nudda però dimustrat una presèntzia militare in custu logu pro sos primos sèculos de s'Impèriu romanu.

Fintzas Bosa s'agataiat subra unu aposentamentu fenìtziu-pùnicu. In edade romana sa tzitade paret chi aiat mantentu a primìtziu s'ordinamentu pùnicu, a pustis fiat fata, fortzis in sa prima edade imperiale, unu munitzìpiu cun unu òrdine pròpiu de decuriones e unu collègiu de cuatuòrviros. S'intrada de su cultu imperiale est documentada dae un'epìgrafe in màrmaru chi ammentat sa dèdica, intre su 138 e su 141, a banda de unu magistratu o satzerdote locale, Quintus Rutilius, de bator istatueddas in prata, chi afigurant Antoninu Piu, Faustina, Marcu Aurèliu e Lùtziu Veru[50].

Càlares

modìfica
 
Anfiteatru romanu in Casteddu

Casteddu (Carales o Karalis[1]) fiat sa tzitade prus importante de Sardigna. Su fatu chi dae in ie partiant belle che bator caminos chi rugraiant s'ìsula intrea de sud a norte, sa tzircustàntzia chi su portu fiat unu tzentru istratègicu de importu pro sas bias cumertziales de su Mediterràneu otzidentale (chi annotamala acasagiaiat unu distacamentu de sa flota de Miseno e fiat su portu dae in ue partiat su trigu pro su frunimentu de Roma) e chi sa populatzione sua fiat de unos 20.000 bividores, faghiat Carales una de sas prus importantes tzitades marìtimas de sa zona otzidentale de s'Impèriu romanu.

Sa zona abitada s'isvilupaiat in sa costa pro unos 300 ètaros, su tzentru de custa tzitade fiat su foru, in ue s'agataiant fàbricos numerosos comente sa cùria munitzipale, s'artzivu provintziale, sa sede de su guvernadore, sa basìlica, su templu de Giove Capitulinu. Sa tzitade fiat istada interessada dae una sèrie de interventos edilìtzios de pùblica utilidade comente sa realizatzione de una retza cumplessa de bassas e s'impamentadura de istradas e pratzas, su fraigu de un'acuedutu (in su 140 p.C.) chi cun probabilidade manna pigaiat s'abba de sa bena de Biddamatraxa e, pro mèdiu de Silìcua, Deximumannu, Assèmini, Su Masu, arribaiat a sa tzitade colende pro su bighinadu de Stampaxi.

In su primu sèculu p.C. sa tzitade fiat istada dotada de elegantes passìgios ammuntados dae pòrticos mentras in su segundu sèculu p.C. fiat istadu fraigadu s'anfiteatru, galu impreadu pro sos ispetàculos in die de oe, semi-isgavadu in sa roca, chi podiat acasagiare fintzas a 10.000 persones. Su tìtulu de municipium fiat istadu otentu petzi a s'acabu de su primu sèculu a.C.; fiat unu tìtulu importante pro ite ddi permitiat de èssere una tzitade autònoma cun tzitadinàntzia romana.

Pro cantu pertocat sas diferèntzias intre sos vàrios bighinados, sos sennoriles istaiant in su territòriu a norte de Santu Tènneru e in s'àrea de Santu Lutzìferu; in ie s'agataiant sas termas, sos templos, unos cantos teatros e numerosas ricas domos; sos bighinados mercantiles s'agataiant in sa zona de sa Marina e sos bighinados populares a curtzu de su portu, intre s'odierna Via Roma e su Cursu Vittorio Emanuele.

Clàudiu Claudianu, in su de 4 sèculos, aiat descritu gai sa tzitade de Càralis:

« Càralis, si isterret in longària e insìnuat intre sas undas unu montrigu minore chi frange sos bentos opostos. In mesu a su mare si format unu portu e in unu amparu mannu, protègidu dae totu sos bentos , s'apasigant sas abbas lagunares »
(Clàudiu Claudiano, I,520)


Calanzanus

modìfica

In s'atuale Calanzanus est identificadu s'oppidum de Calangiani o Calonianus, fentomadu in sa Geographia de Fara. Foras de sas diversas rastas d'istrada romana a Terranoa e Tìbula, sunt istadas agatadas ruinas de s'oppidum in sos intòrrios de Monte Biancu e de sa localidade Santa Margarita, unu bustu de Demetra a Monte de Deu e un'ànfora in s'internu de su nuraghe Agnu. Annotamala, su topònimu diat derivare de sa divinidade Janus, su cale cultu fiat meda difùndidu in Sardigna.

 
Ruinas de Cornus

Cornus fiat fundada in s'ùrtimu cuartu de su de 6 sèculos a.C.[51]. Sas rastas suas s'agatant in territòriu de sa comuna de Cùllieri, in provìntzia de Aristanis, pagu a tesu de sa marina de S'Architu. Sa tzitade est fentomada (Kornos) dae su geògrafu Clàudiu Tolomeu [52] in s'Itineràriu Antoninu (Cornos) a metade caminu intre Bosa e Tharros. Titu Lìviu[53] nde faeddat comente de sa capitale de sos nuràgicos a sos tempos de s'avolotu antiromanu de Ampsìcora in su 215 a.C., in s'àmbitu de su cale fiat istada conchistada dae Titu Mànliu Torcuatu. Fiat istada fata munitzìpiu in època flàvia o traianea e fiat istada colònia in su de 3 sèculos.[54].

In sa tzitade si depiat agatare, in su montigru de Corchinas, un' àrea pùblica, fortzis su foru, dae sa cale benent unas cantas iscritziones onoràrias. Sunt visìbiles annotamala rastas de un'imprantu termale in òpera listada, cun probabilidade restauradu in suta de Gratzianu, Valentinianu e Teodòsiu (379-383).

Su tèrmine Cuartu, a sos tempos de sos romanos, istaiat a inditare sa distàntzia in mìllios chi istesiaiat s'antiga bidda cuartesa dae Casteddu. Difatis fiat a tesu 4 mìllios romanos dae Càrales. Fiat istada dae semper unu logu bramidu, bidas sas possibilidades chi oferiat, gràtzias a un'economia agrìcula istàbile e frutosa integrada a sa pisca e a sa cassa.

Fanum Carisii

modìfica

S'«Itineràriu Antoninu» compiladu suta de s'imperadore romanu Caracalla (211-217 p.C), a metade de sa bia romana chi sighiat sa costera orientale de Sardigna, presentat una mansio o istatzu a chi si ddi narat Fanum Carisii [55] Sa mansio s'agataiat longu sa bia "a portu Tibulas Caralis". La Marmora dda localizaiat in sos intòrrios de sa crèsia de Santa Maria de Mare in sa marina de Orosei, ipotesi chi podet èssere galu cumpartzìbile, fintzas chi non dae totu sos istudiosos. Est istada proposta fintzas una collocatzione in sos territòrios de sas comunas de Irgoli o Garteddì. Su topònimu de Fanum Carisii est ogetu de cuntierras issu e totu: si podet interpretare comente ‘templu de Carìsius’, cun riferimentu a carchi divinidade locale.[56]

Fordongianus

modìfica
 
Ruinas de sas termas de Fordongianus

Fordongianus, Forum Traiani, s'agatat oe in provìntzia de Aristanis e est importante in manera piessigna pro sa positzione geogràfica sua chi dda bidet incrieddada intre sos montes de sa Badde de su Tirsu, naturale bia de penetratzione de sa pranura a s'intruterra e puntu de cuntatu intre sos duos diversos mundos. Giai dae sa fundatzione sua fiat istada unu tzentru nodidu pro sas termas suas, chi isfrutaiant una fonte naturale de abba caente e meigosa.

In ie s'agatat un'iscritzione chi testimòniat comente s'atividade de sas gentes de Barbària fiat galu biva in su primu sèculu p.C. ca fiant istados custos a dedicare un'iscritzione a un'imperadore, cun probabilidade Tibèriu, atzapada in Forum Traiani.

Comente giai atzinnadu in pretzedèntzia, intre sas motivatziones originàrias de sa bidda, si ponet sa presèntzia de una fonte de abba naturalmente caente e meigosa. Isfrutende sa fonte fiat fraigadu, pròpiu a curtzu de su riu, un'ampru fàbricu termale (chi costituit oe su nùcleu de s'atuale àrea archeològica) caraterizadu dae una pischina manna, in orìgine ammuntada, in ue arribant sas abbas caentes temperadas cun un'annantu de abba frita. S'aspetu meigosu de sas termas est sutaliniadu dae s'agatamentu de duas istàtuas de su deus Bes, divinidade ligada a sos cultos salutìferos, e s'importu issoro est postu in evidèntzia de sa reghente iscoberta de un'ispàtziu sacru minore dedicadu a sas ninfas, divinidades de sas abbas.

In un'àrea a costadu de s'atuale tzentru abitadu est istadu atzapadu s'anfiteatru, a curtzu de sa necropoli tardu-antiga in sa cale est istada fraigada in su de 11 sèculos sa crèsia de Santu Lussùrgiu.

Mamujada

modìfica

Mamujada fiat cun probabilidade un'istatzu militare romanu in s'ìsula, difatis diversos istudiosos modernos sunt portados a fàghere derivare su nùmene suo dae mansio manubiata (istatzione vigilada, bardada). Àtera proa in favore de custa ipòtesi est su nùmene de su bighinadu prus antigu de sa tzitade "su Qastru" (de su lat. castrum, campu afortigadu, acampamentu militare).

Mamujada difatis s'agatat in una zona tzentrale e duncas istratègica de sa Barbàgia, e pretzisamente in su tzentru de su chircu de sas sighentes biddas: Orgòsolo, Fonne, Gavoi, Lodine, Ollolai, Ortzai, Sarule e Orane, e duncas custa posidura istratègica sua non podiat no èssere isfrutada dae sas tropas romanas in sas atziones issoro de bardiamentu e de repressione.

Macumere

modìfica

Fundada intre 6 e su su de 5 sèculos a.C. dae sos Pùnicos, Macopsissa costituiat un'importante tzentru pro su controllu de su territòriu. S'importu suo fiat crèschidu durante su perìodu romanu, faghende·si un'importante isorbimentu intre Càlares e Turris Libisonis. Macumere fiat un'importante nou de sa retza viària criada dae sos Romanos in s'Ìsula.

Fintzas Meana, bidda de sa Barbàgia, fiat cun probabilidade unu presìdiu romanu ca proite su nùmene suo diat pòdere derivare de mansio mediana (istatzione mediana o intermèdia) una intre sas prus importantes artèrias istradales romanas in s'ìsula sa chi dae Càrales portaiat a Terranoa. Meana s'agatat a metade caminu pretzisu de cussu longu tretu e fintzas a metade caminu intre sa costa orientale e s'otzidentale de Sardigna.

Metalla fiat unu tzentru mineràriu de Sulcis in su sud-ovest de Sardigna, fidadu a unu procurator metallorum in ue fiant destinados sos cristianos e sos iscraos cundennados a sos traballos fortzados. Fentomada in sas fontes antigas, depiat acasagiare unu fàbricu termale cun pamentadas mosaicadas e unu relògiu pùblicu. Bi passaiat s'ùrtimu tretu de sa bia a Tibulas Sulcis fintzas a Sulci. In sas fontes diat èssere de reconnòschere in sa Sartiparias de s'Anònimu Ravennate e sa Sardiparias de Guidone, e cun su Sardopatoris Fanum de Tolomeu.

Neapolis

modìfica

Neapolis s'agataiat in sa costa otzidentale, a s'estremidade meridionale de su golfu de Aristanis, in s'atuale localidade de Santa Maria de Nabui, territòriu de sa comuna de Gùspini, provìntzia de su Sud Sardigna. S'orìgine de su tèrmine Nabui cunsìderat su nùmene sardu una derivatzione dereta dae s'antigu nùmene gregu (Neapolis > Nabui);[57] Su topònimu "neapolis" diat èssere issu e totu unu carcu gregu de su nùmene pùnicu "tzitade noa" overas "Cartàgine".[58] Sa tzitade, documentada giai dae su neolìticu, fiat istada suta de controllu fenìtziu-pùnicu e a pustis romanu. Est descrita dae Plìniu comente una de sas prus importantes tzitades de Sardigna, e su nùmene suo cumparet fintzas in Tolomeu e in sos Itineràrios[59]. Su fatu chi in sa tzitade siant istados atzapadas monedas de su 27 a.C. evidèntziat su prestìgiu suo fintzas a su perìodu pre-bizantinu. Sas ruinas de Neapolis sunt galu visìbiles a sa foghe de su riu Pabillonis, in su puntu in ue sa currente format un'estuàriu o sa laguna de s'Istàniu de Marceddì, e sunt presentes rastas significativos de fàbricos antigos comente sas vestìgias de un' istrada romana e de un'acuedutu.

S'abitadu pùnicu pertzedente no aiat cunditzionadu in manera piessigna s'assètiu urbanu de època romana. Sos Romanos aiant fatu difatis interventos mannos pro su fraigu de istradas, fàbricos e àreas pùblicas comente su teatru e su foru, derruende sos pretzedentes fàbricos, in unu pranu de forte torrada a nou de s'urbanìstica. Sos Romanos aiant modificadu a puntu tale sa tzitade cun probabilidade pro ite Nora fiat istada sa prima sede de su guvernadore de sa provìntzia.

Numerosas fiant sas villas e sas domos de sos nòbiles e de sa plebe; de sos fàbricos no abarrat meda ca fiant pesados cun una base in pedra e sos muros in matones cruos. A diferèntzia de sas domos e de sas villas sas istruturas pùblicas fiant fraigadas cun tzimentu e torrados a bestire de làdiris o blocos mannos de pedra. Sas òberas prus importantes de sa tzitade fiant: su teatru, fraigaidu in edade augustea, e sas termas a mare, fraigadas intre sa fine de su segundu e sos cumintzos de su su de 3 sèculos p.C.

Sunt pagas medas sas notizias subra sa tzitade de Nùgoro in època romana. Segundu carchi unu pròpiu a su cumintzu de sa dominatzione romana sa tzitade fiat istada fundada cun s'unione de vàrios grupos nuràgicos, a comintzu prus che totu ligados contra de s'inimigu, a pustis ispintos a s'unione dae sa possibilidade de s'arrichire cun su cummèrtziu de sos produtos locales.

Sunt istados duos sos primos nùcleos tzitadinos, difatis sos primos duos grupos si fiant istabilidos in partes diferentes: unu grupu si fiat istantziadu in su monte Ortobene, s'àteru in su bighinadu de Sèuna, s'àteru in su bighinadu de Santu Predu. A segus sos duos grupos si fiant torrados a unire dende orìgine a sa bera e pròpia tzitade. Importante est fintzas su fatu chi in Nùgoro in sa zona prus rica de su puntu de bista agrìculu, francu Badu e'Carros, bi esseret unu presìdiu militare. Custa zona difatis si narat "Corte", e ammentat meda sa Coorte, chi in su perìodu romanu fiat unu grupu de sordados.

Sa tzitade at tentu unu importu istratègicu mannu ca fiat posta pròpiu in su tzentru de sa Barbagia, sos cales bividores pro sèculos si fiant rebellados a sos Romanos in antis de èssere romanizados in parte. Nùgoro s'agatat difatis longu s'antigu caminu printzipale (asse norte-sud) de sa a Olbia-Karales pro Mediterrànea, in s'isnodu cun sa bia Transversae (sa trasversale mediana) chi rugraiat sa Sardigna longu un'asse est-ovest (cun bator istatziones nodales in sas rugradas cun sas 4 principales: Cornus - Macopsissa - Nùgoro - Durgali/Orosei). Sa Trasversale mediana fiat impreada fintzas pro su trasportu de su trigu dae sa badde de su Tirso cara a sa costa de Durgali e Orosei, pro s'imbarcu de su produtu destinadu a su portu de Òstia. Semper in Nùgoro acabaiat fintzas unu caminu bighinale pro s'odierna Benetuti.

Nure fiat una tzitade de època romana posta in sa Nurra, in sos intòrrios de su lagu de Baratz e de Portu Ferru.

Òlbia o segundu sa denominatzione sarda moderna Terranoa aiat ocupadu in edade romana sos matessis logos de sa tzitade pùnica fintzas a sos lìmites de s'edade imperiale. Difatis non paret chi durante sa repùblica si siant averguados sustantziales mudadas in s'assètiu urbanìsticu chi aiat sighidu a mantènnere, intatu, su primitivu imprantu ortogonale de sos fundadores cartaginesos. A pustis sa tzitade si fiat arrichida de òberas pùblicas: fiant impamentadas sas istradas, fiant fraigados duos imprantos termales e un'acuedutu, sos cales restos sunt totora visìbiles a norte de sa tzitade, e fiant torradas a annoare unas cantas istruturas templare.

Una fantzedda de Nerone de nùmene Autas aiat fatu pesare in Terranoa unu templu a Tzèrere, e gràtzias a s'imperadore aiat tentu latifundos in s'agru e fiat istada fintzas mere de un'ofitzina chi fraigaiat làdiris. Su portu, in cuntatu cun sos printzipales iscalos de su Mediterràneu, fiat istadu de primàriu importu in s'àmbitu de sa Sardigna setentrionale ca dae in ie partiant a manu de Roma bona parte de sos produtos, mescamente de laore, de su norte de s'ìsula chi si poniant a pare in sa tzitade gràtzias a tres bias mannas. Pro custu motivu in su 56 a.C., si fiat firmadu in sa tzitade Cuintu, frade de Marcu Tùlliu Tzitzerone, chi compidaiat sos cummèrtzios pro òrdine de Pompeu.

Sa necròpoli, chi si fiat istèrrida uniforme foras de sa tzinta urbana a otzidente de sa tzitade, aiat rèndidu ricos asciugàrios funeràrios. In piessignu, in s'àrea de su montigru oe ocupadu dae sa crèsia de Santu Simplìtziu (santu in ie martirizadu, segundu sa traditzione locale, durante sas persighidas de Diocletzianu), s'usu pro sos interros fiat acontèssidu fintzas a edade medievale e si bi ant atzapadu pretziosas orefitzerias, sarcòfagos istoriados e iscritziones.

A cara de sa metade de su de 5 sèculos Terranoa fiat istada sachigiada dae sos Vàndalos comente dimustrant sos istraordinàrios agatamentos acontèssidos in su 1999 in s'àrea de su portu betzu. Sunt istados difatis agatados 24 relitos de naes romanas e medievales e dae custu isgavu est istadu possìbile atzertare s'atacu de sos Vàndalos e sa derrota de sa tzitade fintzas chi s'abitadu no fiat istadu abbandonadu e fiat torradu a frorire in edade medievale.

Una imbrèstia o unu matone agatadu in Oscheri leat s'iscritzione COHR P S pro "coh(o)r(tis) p(rimae)" o "p(raetoriae) S(ardorum)", ma non est impossìbile chi bèngiat dae Sennora Nostra de Castru ca no est connotu bene su modu comente est istadu iscobertu custu matone. De su restu su logu non tenet nudda chi fatzat pensare a una presèntzia militare romana.

 
Ruinas de unu ponte romanu de Othoca, chi s'agatant in s'intrada sud de Santa Justa

Othoca fiat fundada in territòriu de Santa Justa (provìntzia de Aristanis) dae sos Fenìtzios in su de 8 sèculos a.C., mancari b'ant testimonias de s'edade de su brunzu cun sos nuraghes in die de oe isparèssidos in su territòriu. S'isterriat in unu pranigheddu projetadu in s'istàniu chi a cussus tempus si depiat presentare che unu golfu navigàbile funduru, segundu cantu bessidu a pitzu dae sos isgavos giutos in sos annos '90 de su noighentos in su montigru de sa catedrale de Santa Justa, in ue s'agataiat s'abitadu. Durante s'edade romana, comente testimoniadu dae su "Itinerarium Antonini" (3 sec. p.C.), Othoca si fiat dèpidu isvilupare in raportu a su caràtere suo de nou de tràficos: in su territòriu suo si rugraiat sas duas artèrias istradales "a Tibulas Sulcis" e "a Turre Karalis". Bi fiant istados fraigados duos pontes, e de unu de sos cales, originariamente a chimbe arcadas, abarrat un'arcu tzentrale e duas arcadeddas minores a Sud de sa bidda, in su riu Palmas (Su pontixeddu). S'urbanìstica de sa tzitade romana no est nòdida, ma s'ipotizat s'esistèntzia de fàbricos romanos cun prospetos caraterizados dae colunnas e pòrticos.[60] A segus de sa ruta de s'impèriu, Othoca fiat a pagu a pagu abbandonada e in s'Edade Mèdia sa populatzione fiat mòvida a ròdiu de sa basìlica de s'atuale Santa Justa.

Portu Turre

modìfica
 
Termas in Portu Turre

Podet èssere chi su sustantivu cun chi fiat identificada sa tzitade, in època romana, fiat Turris Libysonis. Custu su si deduit gràtzias a Plìniu su Betzu, su cale, in sa sua Naturalis Historia(in su primu sèculu p.C.) tzitat "Colònia autem una que vocatur a turrem libisonis", literalmente; "mentras b'at (in Sardigna) una sola colònia romana, a curtzu de sa turre de libisu". Tale iscriidura faghet pensare a unu riferimentu artifitziale, cun probabilidade una turre nuràgica (Nuraghe). Est imbetzes gràtzias a s'anònimu Ravennate ca si deduit s'istatus de sa bidda, chi sustenet; "Turris Librisonis colònia Iulia", dae chi s'annoditzat s'agetivu Iulia, dèpidu probabilmente a Giùliu Tzèsare, dàbile fundadore de sa colònia, durante su biàgiu de torrada dae Àfrica o a Otavianu delegadore de unu tale, Marcu Lùriu, chi diat pòdere àere fundadu sa colònia a manu de su 42\40 a.C. A parte custu s'importu de su tzentru, in s'ìsula, fiat mannu, de ddu pònnere a cumparàntzia petzi a su de Carales. S'importu polìticu est deduìbile de sa "Passio Sanctorum Martyrum Gavini Proti et Jianuarii", in su cale si narat de sa presèntzia de una residèntzia de su guvernadore de sa provìntzia romana, tale Bàrbaru.

S'importu econòmicu imbetzes est craru dae sas ruinas chi abarrant, termas imponentes e una màllia urbana impressionante, su tzentru pro àteru fiat in comunicatzione dereta cun Roma, tantis est beru ca in s'Òstia antiga, s'agatat unu mosàicu chi leat "Naviculares Turritanos", faghende riferimentu a sos cummertziantes de Turris. Difatis sas esportatziones de laores fiant notàbiles, gràtzias a sa pranura manna de sa Nurra, in acàpiu deretu cun sa colònia mediante su "ponte romanu" (fraigu prus imponente de su gènere suo in s'intrea provìntzia), a subra de su riu Riu Mannu, chi intre sas àteras cosas fiat impreadu comente bia alternativa pro sos tràficos cun s'internu de s'ìsula, s'ipotizat sa presèntzia de unu portu fluviale, foras a su marìtimu. Ma foras pro sas esportatziones de laore, fiant massitzas fintzas cussas mineràrias, e salinas, chi beniant dae sos logos a curtzu. Cosa piessigna fiat sa presèntzia de su cultu de Ìside.

Unas àteras proas istòricas sunt dèpidas a Tzitzerone in una lìtera sua ddi narat "Montigru" ma, bistos sos agatamentos archeològicos agatados, podemus afirmare cun seguridade chi Turris Libisonis no fiat istada pro Roma petzi unu montigru. No est unu casu chi sa tzitade aiat sighidu a esìstere in sos sèculos a sighire mantenende inalteradu s'importu istratègicu suo a su tzentru de su mediterràneu. De interèssiu importante no architetònicu no est istadu petzi su ponte romanu e sas termas mosaicadas meda ma fintzas sas istradas: in carchi tretu s'atuale Istrada istatale 131 Càrolu Felitze resurtat acostagiada dae s'istrada romana antiga, chi sighiat su matessi percursu intre sos duos polos de s'ìsula.

 
Istàtua romana in su museu archològicu de Sant'Antiogu

In època romana Sulci, chi currespondet a s'àtuale Santu Antiogu, aiat sighidu a frorire fintzas a si fàghere, ponende a mente su geògrafu gregu Istrabone, sa tzitade prus frorida de sa Sardigna romana paris cun Càralis[1]. S'isfrutu de sos lutones mineràrios de s'Iglesiente, in ue paret s'agataiat sa bidda de Metalla[61], no agataiat pàsidu, e cun issu s'intensu tràficu in su portu sulcitanu: de inoghe s'apellativu de s'antiga Sulci "Insula plumbea". Sa tzitade aiat dèpidu dispònnere de risursas finantziàrias mannas chi in s'època de sa gherra tzivile intre Tzèsare e Pompeu (primu sec. a.C.) aiat pòdidu pagare una multa de unos 10 milliones de sestèrtzios chi ddi fiant infèrridos a banda de Tzèsare, acùdidu in s'intertantu in s'antipompeiana Càralis.

Sulci si fiat torrada a sanare in belle pagu tempus de s'istrùnchiu padèssidu, forte fintzas de sa richesa de suportu suo e duncas de s'economia sua, fintzas a cando, a manu de su primu sec. p.C., suta de Clàudiu, fiat istada a torrada a abilitare in su pranu polìticu e artziada a su rangu de Municipium[62].

Segundu Bellieni, sa tzitade intre tarda Repùblica e prima fase imperiale depiat èssere pobulada dae unas 10.000 persones, tzifra efetivamente plausìbile chi si tenet contu de sa populatzione mèdia in sos tzentros italianos de edade augustea contada dae Beloch[63].

S'antigu tzentru romanu beniat a s'agatare, comente a si podet deduire a discansu galu oe dende atentzione a su disponimentu de sos asses viàrios majores e minores, in s'àrea chi cumprendet sas atuales bias Garibaldi, XX Cabudanni, Mazzini, Lionora de Arbaree, Cavour, in localidade narada "Su Narboni". In ie, e pretzisamente a sa rugrada intre sas atuales bia XX Cabudanni e Lionora de Arbaree (presumidamente in s'àrea in ue istaiat su foru, no àncora localizadu), s'agatat unu mausoleu nodidu che Sa Presonedda o Sa Tribuna datàbile a su primu sec. a.C., grussu modu canteapare de su ponte romanu, postu in currespondèntzia de s'istmu, e a su templu de Ìside e Seràpide sas cales ruinas oe non s'agatant prus.

Cun totu chi sa tzitade de Tàtari siat istada fundada in perìodu Medievale, su territòriu suo cunserbat testimonias ricas de època romana, partende dae òperas infrastruturales de annotu comente a sos rastos de s'istrada chi ligaiat Casteddu a Portu Turre e sas ruinas de s'acuedutu romanu chi serbiat a sa colònia romana de Turris.

S'àrea rica de frora e benas, fiat unu logu agradèssidu dae sas famìlias patrìtzias de sa colònia de Portu Turre a costadu, pro chi oe sunt presentes in su territòriu sas ruinas de unas cantas residèntzias de època romana, sa prus famada de sas cales posta in sos suterràneos de sa catedrale de Santu Nigola, medas edifìtzios medievales fiant istados pesados torrende a impreare materiales batidos dae domos romanas, sas colunnas presentes in sa pratza de su santuàriu de Santu Pedru de Silki, acudint de unu templu romanu iscontzadu chi istaiat in sa zona.

 
Ruinas de Tharros

Sas ruinas de s'antiga tzitade de Tharros, fundada in su de 8 sèculos a.C. s'agatant in sa penìsula de su Sinnis, territòriu de sa comuna de Crabas. Su topònimu, de orìgine protosarda, est istadu postu a paris cun una raighina mediterrànea *tarr-[64]. Nàschida comente aposentamentu nuràgichu, fiat a pustis fenìtzia e cartaginesa. Conchistada dae Roma in su 238 a.C., a s'incras de sa prima gherra pùnica, pagos deghes de annos a pustis (215 a.C.) fiat istada unu de sos epitzentros de s'avolotu anti-romanu ghiadu dae Ampsìcora. In edade republicana fiat istadu aviadu unu protzessu de annoadura chi si fiat fatu prus intensu in edade imperiale. S'urbs fiat trasformada segundu ischemas ortogonales, cun istradas ‘regulares’, impamentadas e canalizadas pro su deflussu de un'articuladu sistema de bassas. In tempus de su lughidore màssimu (3 p.C.) fiant fraigados tres imprantos termales, a costadu de su mare. Sa tzitade aiat otentu s'istatus de municipium de tzitadinos romanos.[65].

Tìbula (gregu: Τιβουλα, Ptol.), fut situada a s'estremidade setentrionale de s'ìsula, chi paret èssere istada su traditzionale puntu de isbarcu pro sos biagiadores benende dae Còrsica; in s'Itineràriu antoninu fiat presente comente puntu de partèntzia de diversas istradas romanas. S'efetiva positzione de sa tzitade est argumentu dibàtidu. Sa positzione assignada de Clàudiu Tolomeu dda diat pònnere a curtzu Casteddu Sardu, ma custas distàntzias non sunt cumpatìbiles cun sos inditos de sos itineràrios. Sa positzione chi ddi fiat assignada de La Marmora, e fata pròpia de William Smith, diat èssere su portu o sa baja minore narada portu de Lungoni.

Sarcapos

modìfica

Sarcapos (o Sarcopos) fiat una tzitade de orìgine fenìtziu-pùnica posta in sa regione de su Sàrrabus (chi dae issa retzit nùmene). Est mentovada in s'Itineràriu antoninu de su de 3 sèculos. Oe si tendet a dda localizare in territòriu de Biddeputzi, a curtzu de su montrigu de Cuccuru Santa Maria, in localidade Eringiana, pagu a tesu de sa foghe de su Flumendosa. De issa abarrant unas cantas rastas comente sas ruinas de unu fàbricu chi si presumit fiat unu templu[66] e una necròpoli chi at rèndidu prus de 170 sepulturas pùnicas e romanas.[67] Fiat su tzentru de suportu de sos itineràrios cara a s'Etrùria, ùnicu portu fluviale de sa costa orientale sarda.

 
Ponte romanu in Useddus

Useddus aiat gosadu de mannu lughidore mescamente in su perìodu romanu. Fiat istadu in su segundu sèculu a.C. chi fiat fundada s'antiga "Colònia Iulia Uselis" su cale tzentru s'agataiat cun meda probabilidade subra de su montigru de Donigala (Santa Reparata) no a tesu de cuddu atuale.

Fiat fundada mescamente comente a baluardu militare pro cuntrastare sas curreras sighidas de sos mai ammasedados barbaritzinos de s'internu de s'ìsula. Aiat pòdidu isfrutare de su lughidore de Roma chi dd'aiat artziada a primu a Municipium e a pustis dd'aiat elèghida Colònia Julia Augusta suta de s'Imperadore Tzèsare Augustu, in onore de sa fìgia Giùlia e eleghende in paris tempus sos bividores suos a "cives".

Cuintu Tzitzerone, frade de Marcu Tùlliu, bi fiat istadu Pretore. Cust'ùrtimu istadu giurìdicu est atzertadu in sa Geografia de Tolomeu e in una tàula pretziosa meda de brunzu de s'annu 158 p.C., comente si deduit dae su nùmene de sos cònsules, chi cuntenet unu decretu de ospitalidade e clientela, chi pertocat s'antiga Useddus.

Sa tzitade si depiat istèrrere pro unos sete ètaros e sas terras fertiles suas fiant assignadas a sos veteranos de sas gherras. In custu perìodu Uselis isfrutende sa posidura geogràfica favoràbile aiat padèssidu un'importante evolutzione econòmica e militare faghende·si tzentru nevràlgicu de una faina econòmica intensa in sa rughera de s'importante retza de bias chi dda poniat in acàpiu a sud cun Aquae Neapolitanae (termas de Sàrdara), a norte cun Forum Traiani e una de tres bias dda uniat a Neapolis, a curtzu de sa costa otzidentale.

In su territòriu suo sunt galu presentes duos pontes romanos, de sos cales unu in òtimu istadu de cunservatzione, longos tretos de s'importante bia de cullegamentu e rastas de sos muros poderosos chi dd'achintaiant.

Valentia

modìfica

Valèntia est istada localizada pro more de sa continuidade toponomàstica e de sas rastas archeològicas notàbiles in su situ chi pigat nùmene de Alenza, atuale territòriu de sa comuna de Nuragus. Nàschida comente istatzione militare, est fentomada dae Plìniu su Betzu in su Naturalis Historia e dae Tolomeu in s'Itineràriu comente “Statio de Valentia”, chi istaiat longu sa bia "a Karalibus Olbiae". Su logu fiat istadu populadu de sighidu fintzas a època  vandàlica, cara a sa metade de su de 5  sèculos p.C.,  perìodu cando s'ipotizat s'iscagiamentu de su tzentru e s'abbandonu de sa zona a banda de sos bividores suos.[68]

Risursas econòmicas provintziales

modìfica
 
Mosàicu de Òstia, cun s'iscrita "Navicularii Turritani"

Cummèrtziu

modìfica
 
Mosàicu de Òstia cun s'iscrita "Navicularii et negotiantes Karalitani"

Sa Sardigna si fiat integrada in su sistema econòmicu e cumertziale de s'Impèriu mescamente pro cantu pertocat su cummèrtziu de su trigu, de su sale, de su linnàmene e de sos metallos gràtzias a òtimos portos comente Òlbia (Terranoa), Tìbula, Turris Libisonis (Portu Turre), Cornus, Tharros, Sulci (Santu Antiogu) e Càrales (Casteddu).

S'importu de custos portos est testimoniadu dae duos mosàicos agatados in Òstia cun su mentovu de sos "navicularii Turritanos e Calaritani", mercantes marìtimos de Portu Turre e Casteddu. Mescamente in edade imperiale sa Sardigna si fiat fata una tapa obrigatòria pro sos biàgios dae sa penìsula a s'Àfrica e a sas Mauretànias.

Messaria

modìfica

Sa messaria fiat difùndida in s'ìsula massimamente in sas àreas de pranura e in piessignu in sa pranura de su Campidanu in sa parte meridionale de Sardigna. Su trigu fiat prodùidu in cantidades tales chi sa chi s'esportatzione a sola bastaiat a nudriare 250.000 persones. Pro custu motivu sa Sardigna, durante sa repùblica, aiat assùmidu su tìtulu de "istàulu de Roma".

Si naraiat ca pro cuntènnere sa cantidade de trigu pigadu dae sos Romanos in Sardigna non bastaiat totu sos istàulos de s'Urbe, e ca nd'aiant dèpidu fraigare unos noos pro càpere totu. Su coltivu de laore fiat isvilupadu massimamente in sa parte setentrionale, mentras su de s'olia e de sa vide fiat difùndida in totu s'ìsula.

Su pesadiu pro esportatzione fiat una faina econòmica ispaniada in totu Sardigna. Intre porcos, bacas e arbeghes (in piessignu sos mugrones[1]) petzi sos primos fiant bèndidos in bonas cantidades a su restu de s'impèriu. Sas arbeghes fiant importantes pro sa lana e sos casos chi sos sardos pedditos de s'internu bendiant a Roma; difatis su pastoriu fiat una pràtica meda difùndida in sa parte tzentrale de Sardigna. Ischimus cun tzertesa chi sos pòpulos de s'internu, gràtzias a custa pràtica, fiant istados capatzos de s'arrichire cunvertende su pastoriu de faina de sussistèntzia a faina de esportatzione.

Bogadura minerària

modìfica
Template:SA
« Ìndia ebore, prata Sardinia, Attica melle »
(SC)
« S'Ìndia est famada pro su marfìliu, sa Sardigna pro sa prata, s'Àtica pro su mele. »


Importante fiat fintzas sa bogadura minerària, difùndida in totu Sardigna. Prata e prumu fiant bogados in sas minas de Sulcis in cantidades tales de fàghere basciare su costu de custos metallos in totu s'impèriu; fiat bogadu fintzas su ferru e su ràmene, cust'ùrtimu dae sas setziduras a manu de Gadoni[61]. Pro sa bogadura non fiant impreados petzi iscraos de gherra ma fintzas pessonàgios incòmodos in su campu de sa polìtica o pro sa religione de issos professada.

Sa pedra e su granitu fiant imbetzes bogados in s'internu e longu sas costeras. Sa pedra chi sos isolanos aiant semper impreadu pro su fraigu de sos nuraghes e de sos templos megalìticos de cosa issoro fiat como destinada a arrichire sos fàbricos de sos ricos Romanos. Galu oe, in sas ìsulas de sa Marmorata e in sas marinas de Lungoni, in su chirru nord-orientale de s'ìsula, no est difìtzile de intzapare in blocos "segados" cun regularidade o puru in tacas de colunnas, fuidas a sos numerosos càrrigos fatos dae sos Romanos durante totu su perìodu de sa dominatzione issoro, duradu unos setighentos annos. No fiat fàtzile difatis imbarcare in sas naves de càrrigu sos blocos de pedra in sos tretos de mare chi istaiant a in antis de sos ispuntones pedrosos. Sas currentadas e sas cunditziones atmosfèricas provocaiant fatu·fatu de naufràgios o custringhiant sos marineris a si liberare de sos càrrigos graes pro evitare chi sas bracas afundarent.

Printzipales bias de comunicatzione

modìfica
 
Sas printzipales tzitades e istradas de Sardigna in època Romana.

Cando sos Romanos aiant incumentzadu sa conchista de Sardigna bi aiant agatadu giai una retza de istradas pùnica; custas però colligaiant intre issos isceti unos cantos tzentros de costera, lassende discoidada in manera cumprida sa parte de intro; in ierru fiant impraticàbiles pro neghe de sas propiduras e sos Romanos fiant istados tando custrintos a nde fraigare unas noas chi si subraponiant a sa pretzedentes petzi in parte.

 
Antigu caminu romanu Nora-Bithiae

Sos Romanos aiant fraigadu 4 artèrias istradales mannas: 2 a longu de sas costas e 2 internas. Sas viae principales fiant sas gai naradas bias antoninianas, totus cun diretzione norte-sud. Ammentende·ddas in òrdine dae est a ovest: sa litorànea otzidentale (a Tibulas-Karales), dae Carales (Casteddu) a Turris Libisonis (Portu Turre); s'interna otzidentale (a Turre-Karales); l'interna orientale (a Olbia-Karales pro Mediterrànea); sa litorànea orientale (a Tibulas-Karales), dae Càrales a Terranoa.[69]

A custa ossadura longitudinale si congiunghiant siat sas "Viae Transversae" comente sa Cornus-Macopsissa-Nùgoro-Orosei e medas àteras bias prus modestas (bighinales) chi colligaiant sos tzentros minores de s'internu intre issos e issos e cun sas prus mannas tzitades costeras. Custu sistema de comunicatzione fiat meda efitzente e aiat criadu sas cunditziones favoràbiles a sa penetratzione culturale romana intre sas populatziones locales.

Sa retza de istradas, a comintzu fraigada pro motivos militares, fiat istada mantenta e fatu·fatu torrada a restaurare pro motivos econòmicos; gràtzias a custa, difatis, sos Sardos de s'internu bendiant sos produtos issoro a sos cummertziantes romanos chi providiant a pustis a ddos imbiare a sos prus mannos portos de su mediterràneu otzidentale. Sa retza istradale romana fiat istada gasi eficatze e fraigada in zonas istratègicas chi unas cantas bias sunt impreadas galu oe; nd'est un'esempru s'istatale Càrolu Felitze.

In època Antonina si fiant perfetzionadas sas bias de comunicatziones internas de sa Còrsica (bia Aleria-Aiacium e, in sa costa Esta, Aleria-Mantinum - a pustis Bastia - a Norte e Aleria-Marianum - a pustis Bonifàtziu - a Sud): s'ìsula fiat casi de su totu latinizada, franca carchi enclave de monte.

Religione

modìfica
 
Su templu de Antas, in a manu de Frùmini Mayori

Sos Romanos, comente est nòdidu, permitiant una tzerta libertade de cultu[70]; custu aiat permìtidu a sas populatziones internas de sighire a praticare sas religiones preistòricas issoro de ispiratzione naturalìstica, e a cussas de sas costas sa religione pùnica cun totu sos deus suos (Tanit, Demetra e Sid, torradu a batijiare Sardus Pater dae sos Romanos, veneradu in su Templu de Antas); ma cun su colare de su tempus aiant agatadu ispàtziu fintzas sos cultos de Giove e Giunone a pustis remplasados dae su Cristianèsimu.

Ischimus chi carchi divinidade, comente unu dimòniu feu ma benèficu rapresentadu comente su Deus Bes (divinidade egitziana assimilada in su pantheon cartaginesu), fiant istados assotziados a unos cantos Deus Romanos (in custu casu a Esculàpiu, divinidade saludare romana).

In edade romana fiat difùndidu in Càrales, Sulci e Turris Libisonis su Cultu de Ìside, costantemente assotziadu a una abundante presèntzia mercantile.

Limba e romanizatzione

modìfica

Sa Sardigna, giai fortemente punitzizada, fiat istada interessada dae unu protzessu de latinizatzione, ma sas zonas internas fiant abarradas a longu ostiles a sos dominadores noos, comente de su restu ddu fiant istados in passadu in sos cunfrontos de sos cartaginesos. S'òbera de romanizatzione, fidada a su latinu, fiat istada cumpletada cun s'intrada de sas divinidades, de sos satzerdòtzios, e de sos cultos tipicamente romanos. Sas àreas de prus in prus a forte romanizadas fiant istadas sas costeras dedicadas a sa coltura de su laore (Romània), mentras in s'internu montosu fiat abarrada forte sa raighina de sa cultura indìgena (Barbària). Sa limba de sas gentes sardas, gai, aiat padèssidu profundas mudàntzias cun s'intrada de su latinu chi, mescamente in sas zonas internas, fiat penetradu a bellu ma, a sa fine, si fiat irraighinadu a puntu tale chi su sardu est sa a chi prus aderit; in particulare, si pensat chi in sa zona tzentru-setentrionale sa variedade faeddada ddi siat sa prus pròssima pro pronùntzia. Cun totu custu, b'est de nàrrere ca su latinu non si fiat difùndidu luegus: est galu presente un'iscriidura chi andat torra a su regnu de Marcu Aurèliu (fine de su segundu sèculu) in pùnicu e, chi custa fiat sa situatzione cando s'iscriiat, est possìbile chi in s'àmbitu familiare sa limba de sos Cartaginesos fiat ancora bastante difùndida. Interessante est su fatu chi, a bortas, s'agatent unas tzeràmicas chi ponent su nùmene de su mere in latinu iscritu cun caràteres pùnicos.

Paret atzertadu ca sa Còrsica fiat istada fintzas issa romanizada e colonizada dae sos Romanos mescamente pro mèdiu de sas ispartziduras de terras a veteranos aproliende dae s'Itàlia meridionale - o dae sordados bènnidos de sos matessis pìgios sotziales e ètnicos, a sos cales fiant istados in manera simigiante assignadas terras mescamente in Sitzìlia - su chi diat agiudare a ispricare unas cantas afinidades linguìsticas averguadas galu oe intre corsicanu meridionale e dialetos sìculo-calabresos. Segundu unas àteras ipòtesis, prus reghentes, sos influssos linguìsticos diant pòdere èssere dèpidos a migratziones prus tardas, chi andant torra a s'arribu de pròfugos dae s'Àfrica intre su de 7 e su su de 8 sèculos. Sa matessi undada de migratziones diat èssere lòmpida fintzas a Sitzìlia e Calàbria.

  1. 1.00 1.01 1.02 1.03 1.04 1.05 1.06 1.07 1.08 1.09 1.10 1.11 1.12 1.13 1.14 Istrabone, Geografia, V, 2,7.
  2. Teofrastu, Hist. plant., V 8, 2.
  3. 3.0 3.1 3.2 Ettore Pais, Storia della Sardegna e della Corsica durante il dominio romano, Nardecchia editore, 1923
  4. Datadura approssimada segundu sas cronologias de Titu Lìviu e Diodoru Sìculu
  5. Pro esempru in sa crara proibidura imposta a sos Romanos de fundare tzitades in Sardigna e in Àfrica
  6. Sèrviu, A Aen., IV 628
  7. Polìbiu, I 24, 7
  8. "Istàniu de Diana"; custu fiat s'antigu portu de sa bidda, registradu in Tolomeu
  9. Florus, Epist. Liv., 89
  10. 10.0 10.1 10.2 Giovanni Zonara, Epitome, libru VIII
  11. S.L. Dyson, Comparative Studies in the Archaeology of Colonialism, 1985; fintzas, de su matessi autore, The Creation of the Roman Frontier, 1985
  12. Oros. IV 1: hostibus si immiscuit ibique interfectus est.
  13. Vàleriu Massimu, V 1, 2 - Sil. Ital., VI 669
  14. 11 martzu 259 - Iscipione aiat pesadu annotamala unu templu pro torrare gràtzia a sa diosa Tempestas, chi Ovìdiu (Fasti, VI 193) tzèlebrat gasi: Tene quoque, Tempestas mèritat delubra fatemur / Cum paene est Corsis obruta classis aquis
  15. Intre sas numerosas fontes, Valèriu Massimu, Titu Lìviu, Ammianu Martzellinu e a pustis Zonara.
  16. In sos Fasti triunphles si registrat su triunfu de Iscipione comente L. CORNELIVS L.F. CN.N. SCIPIO COS. DE POENEIS ET SARDIN[IA], CÒRSICA V ID. MART. AN. CDXCIV
  17. Su resurtadu de sa batalla no est nòdidu
  18. 18.0 18.1 18.2 18.3 18.4 Pierre Paul Raoul Colonna de Cesari-Rocca, Histoire de la Corse, Boyle, 1890
  19. Valèriu Massimu, III, 65
  20. Fintzas in Plìniu, Nat.Hist., libru XIV
  21. Ettore Pais, p.70.
  22. Lìviu, XXIII, 21.4-5.
  23. Lìviu, XXIII, 34.11.
  24. Lìviu, XXIII, 34.12-15.
  25. 25.0 25.1 25.2 25.3 25.4 25.5 25.6 Francesco Cesare Casùla, p.104.
  26. Lìviu, XXIII, 32.7-12.
  27. Lìviu, XXIII, 34.17.
  28. 28.0 28.1 Francesco Cesare Casùla, p.107.
  29. Lìviu, XXVII, 6.13.
  30. Lìviu, XXVII, 6.14.
  31. Titu Lìviu, XL 43
  32. Titu Lìviu, XLI 21
  33. Titu Lìviu, XLII 7
  34. Valèriu Màssimu, IX 12 - Plìniu, Nat.Hist., libru VII
  35. Ettore Pais, p.73.
  36. Raimondo Zucca, Le Civitates Barbariae e l'occupazione militare della Sardegna: aspetti e confronti con l'Africa (PDF), in eprints.uniss.it. URL consultadu su 17 abrile 2020 (archiviadu dae s'url originale su 30 cabudanni 2020).
  37. Francesco Cesare Casùla, p.108.
  38. 38.0 38.1 38.2 38.3 38.4 38.5 Ettore Pais, p.76-77.
  39. cfr.Tatzitu, Annales, XIII, BUR, Milanu, 1994. trad.: B. Ceva.
  40. 40.0 40.1 Francesco Cesare Casula, p.116.
  41. 41.0 41.1 Ettore Pais, p.81.
  42. 42.0 42.1 Attilio Mastinu, Cronologia della Sardigna Romana
  43. Francesco Cesare Casula, p.119.
  44. Ettore Pais, p.82.
  45. Ettore Pais, p.86.
  46. Mastinu, Attilio (2005). Istòria de sa Sardigna antiga, Il Maestrale, pp.15-16.
  47. Mastino, Attilio (2005). Storia della Sardegna antica, Il Maestrale, pp.82.
  48. Attilio Mastino, Natione Sardus: una mens, unus color, una vox, una natio (PDF), Rivista Internazionale di Scienze Giuridiche e Tradizioni Romane.
  49. Plìniu, Naturalis Historia, III, 7, 85.
  50. (LA) Theodor Mommsen, Inscriptiones Bruttiorum, Lucaniae, Campaniae, Siciliae, Sardiniae, Berlinu, G. Reimerum, 1883, OCLC 461790353. URL consultadu s'8 gennaio 2016.
  51. Segundu su linguista Massimo Pittau (pàgina de su giassu personale suo) sa tzitade teniat orìgines nuràgicas.
  52. Clàudiu Tolomeu, Geografia, III, 3, 7.
  53. Titu Lìviu, Ab Urbe condita, XXIII, 41.
  54. S'iscriidura CIL X 7915 ammustrat sa dèdica a su cadderi Cuintu Sèrgiu Cuadradu pro sos mèritos in sos cunfrontos de sos tzitadinos de sa colònia (in colonos).
  55. Il Fanum Carisi di Orosei, in pittau.it.
  56. Francesca Cadeddu, Fanum Carisii: una mansio in Sardegna, FABRIZIO SERRA EDITORE.
  57. Guspini, città fenicio-punica di Neapolis, in sardegnacultura.it. URL consultadu su 19 abrile 2020 (archiviadu dae s'url originale su 10 nadale 2022).
  58. Sabatino Moscati, Fenici e Cartaginesi in Sardegna, Nùgoro, ILISSO EDIZIONI, p. pg 98.
  59. Plin. iii. 7. s. 13; Ptol. iii. 3. § 2; Itin. Ant. l. c.; Tab. Peut.; Cosm. Rav. v. 26.
  60. Città di Othoca, in sardegnaturismo.it. URL consultadu su 20 abrile 2020 (archiviadu dae s'url originale su 17 trìulas 2020).
  61. 61.0 61.1 Francesco Cesare Casùla, p.111.
  62. cfr. pro es. F.Cenerini, Sulci romana, in: Santu Antiogu, annales 2008.
  63. M.Zaccagnini, L'isola di Sant'Antioco: ricerche di geografia umana, Fossataro, Casteddu 1972 (integraz. M.T.)
  64. Enrico Acquaro, Claudio Finzi, p.11.
  65. Enrico Acquaro, Claudio Finzi, p.12.
  66. Villaputzu, Porto di Sarcapos, in sardegnacultura.it. URL consultadu su 20 abrile 2020 (archiviadu dae s'url originale su 20 austu 2023).
  67. Maria Rosaria Manunza, Scavi nella necropoli di Sarcapos (Villaputzu – CA),
  68. Enrico Trudu, Eliana Murgia, Nuragus e il centro romano di Valentia: ricognizioni archeologiche e nuove acquisizioni, in docplayer.it. URL consultadu su 21 abrile 2020 (archiviadu dae s'url originale su 23 austu 2022).
  69. Iscritzione M Sardigna 8; MELONI P., La Sardegna romana, Chiarella, Tàtari, 1987, pp. 339-374.
  70. Francesco Cesare Casùla, p.114.

Bibliografia

modìfica
Fontes primàrias
Fontes istoriogràficas modernas
  • Francesco Cesare Casula La storia di Sardegna Delfino Editore, Tàtari, 1994. ISBN 88-7138-063-0
  • AA.VV., Storia dei Sardi e della Sardegna, IV Vol., Milanu, 1987-89.
  • Giovanni Lilliu, La civiltà dei Sardi, Torinu, Editziones ERI, 1967.
  • Ettore Pais, Storia della Sardegna e della Corsica durante il periodo romano Editziones Ilisso, Nùgoro.
  • Raimondo Carta Raspi, Storia della Sardegna, 1971-77, Milanu.
  • Attilio Mastino, Storia della Sardegna antica, Il Maestrale, 2007. ISBN 8886109989.
  • Piero Meloni, La Sardegna romana, Ed Chiarella, 1990.
  • Antonio Taramelli, La Sardegna romana, Istitutu de istùdios romanos, 1939.
  • Enrico Acquaro, Claudio Finzi, Tharros, Sardegna Archeologica, Carlo Delfino Editore, 1999

 
Wikimedaglia
Custu est unu de sos artìculos de su mese, est a nàrrere unu de sos mègius artìculos creados e postos in sa pàgina printzipale dae sa comunidade, chi l'at isseberadu pro su mese de austu de su 2020

Candidados pro sos meses benidores

Totu sos artìculos de su mese