Edade Mèdia Arta
Limba Sarda Comuna. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:
S'Edade Mèdia Arta[1] o Edade de Mesu Arta[2] est su perìodu de s'istòria de s'Europa e de s'Oriente Mèdiu chi comintzat in su sèculu V e acabat intre is sèculos IX e X, seberende·si aici custu dae su perìodu a sighire, connotu comente Edade Mèdia Bàscia.
In generale pro cumbènnidu si faghet comintzare in su 476, cun su deponimentu de s'ùrtimu imperadore romanu de Otzidente, Romulus Augustus, mancari oe in die fatu·fatu s'inditat prus in generale su sèculu V in is ùrtimos deghes de annos. Sa fine de custa època cumbinat cun s'annu 1000, ma fintzas custa data at lassadu de èssere significativa pro s'istoriografia e si preferit prus in generale fine de su sèculu X, cun su cumintzu de sas istitutziones feudales, sas iscurreras vichingas e magiaras, s'annoamentu torra de su pòdere imperiale in Oriente cun sa dinastia matzèdone e sa decadèssida de su califadu abaside.[3]
Durante s'Edade Mèdia Arta su cristianèsimu si fiat cunsolidadu in Europa e fiat arribadu a pòpulos chi biviant a foras de s'àmbitu romanu (islavos, magiaros, germanos) in paris tempus chi is regiones in ue fiat nàschida fiant passadas suta pòdere de is musulmanos. In àmbitu polìticu, est marcadu dae s'esistèntzia de duos impèrios mannos; su romanu de Oriente e su Califadu, paris cun s'aparessida in Otzidente de is regnos romanu-bàrbaros e s'aparessida de s'Impèriu Carolìngiu. A livellu culturale, s'Impèriu Romanu de Oriente aiat isvilupadu una cultura cristiana de limba grega, preservaiat parte manna de sa sabiduria de s'Antighidade, ma isvilupadu dae manera pròpia, su Levante, s'Egitu, s'Àfrica de su Norte e s'Ispagna si fiant integrados in sa cultura naschende àrabu-islàmica e in Otzidente is monastèrios acumpriant su rolu de trasmìtere is rastas de sa cultura latina, mentras chi si isvilupaiant is limbas romanzas.
Sardigna in s'Edade Mèdia Arta
modìfica
Sa Sardigna fiat intrada in s'Edade Mèdia Arta cun sa conchista a banda de is Vàndalos in su 456.[4] S'ocupatzione issoro diat tènnere comente si siat petzi influèntzia minore in sa cultura locale, siat proite caraterizada susetotus dae s'imponimentu de tassas, siat in cunsighèntzia de sa durada curtza, de isceti otanta annos.[5] Àteros intentos de invasione a banda de pòpulos germanicos comente sos Ostrogotos (552 p.C.) e is Longobardos (599 p.C.) fiant fallidos.[5] S'època vàndala fiat caraterizada de un'intrada prus a fundu de sa cultura cristiana in s'isula, pro more de unos cantos religiosos chi bi fiant imbàtidos in disterru dae Àfrica, intre totus Fulgèntziu, mancari is Barbàgias diant abarrare paganas a su mancu fintzas a is sèculos VI-VII.[5] Cun sa conchista torra a banda de is bizantinos de Giustinianu e s'aposentamentu de su dugone Tzirillu su 13 de abrile de su 534 p.C., sa Sardigna fiat torrada in su ròdiu de s'Imperiu Romanu de Oriente,[5][6] francu un'annu intre 551 e 552 cando is Ostrogotos fiant rennèssidos a nde pigare su possessu, fintzas a èssere torrados a bogare dae is bizantinos etotu.[7]
Sa Sardigna bizantina fiat inclùdida in s'Esarcadu de Àfrica e fidada a s'amministratzione de unu praeses, aposentadu in Càlaris, a càbudu de s'amministratzione tzivile, e de unu dux, aposentadu in Forum Traiani, a càbudu de s'amministratzione militare.[5][6] S'acussorgiamentu militare in Forum Traiani teniat bàlida istratègica, dae chi sa bidda s'agataiat a curtzu de is Barbàgias chi, comente giai acontèssidu cun is romanos, sighiant a gherrare fintzas contra de is dominadores a sighire. Is avolotos prus de importu contra de is bizantinos fiant istados ghiados dae su cabu Ospitone[8] in su sèculu VI.[9] Is gherras fiant acabbadas cun sa firma de una paghe chi però non fiat durada meda e difatis is bividores de s'àrea tzentrale de s'ìsula fiant abarrados meda autònomos dae Bisàntziu.[9]
Sende chi is mandos de su praeses e de su dux fiant acapiados a pare, cun su tempus su rolu de su praeses diat isparèssere pro èssere acorpadu a cussu de su dux, chi diat tando pigare nùmene de ipatos.[10] In su sèculu VI, paba Gregòriu su Mannu, chi teniat una influèntzia manna in is chistiones de Sardigna, fatu·fatu usaiat su faeddu iudex, pro si refèrrere a su dux. Cara a sa fine de su sèculu VII, s'unione de custas càrrigas pùblicas si diat fàghere definitiva suta sa figura de su iudex provinciae, fintzas naradu àrchon o princeps.[11] A pustis de sa morte de Gregòriu su Mannu (604 p.C.), sa crèsia bizantina aiat comintzadu a s'ispainare in s'ìsula fintzas subra is istitutziones suas, difatis is classes sotziales artas allegaiant meda in gregu bizantinu (oe in die sighint a s'agatare trèmenes gregos in sa limba sarda, intrados in usu in cuss'època).[10] Suta is bizantinos un'esèrtzitu fiat acussorgiadu in manera istàbile in s'ìsula, paret in interdipendèntzia cun is tropas de Sitzìlia e Àfrica.[11]
A comintzare de su sèculu VII fiant comintzadas is afracadas de is àrabos ispainende·si·nche in su Mediterràneu. In Sardigna si tenet nova de is primas iscurreras in is annos 704 e 710-711, chi a pustis si fiant fatas prus fitianas in su sèculu IX.[12] Tzitades de sa costera de ponente comente Nora, Sulki, Càlaris, Tharros e Cornus fiant devastadas,[11][12] is bividores issoro disterrados e bèndidos comente iscraos in is mercados nordafricanos e de Oriente Mèdiu.[12] Cun sa conchista de Cartàgine in su 698 si fiat ispèrdidu s'Esarcadu de Àfrica, e sa conchista de sa Sitzìlia in su sèculu IX aiat marcadu sa truncadura de is relatos intre Sardigna e Costantinòpoli.[11] No est craru si unos cantos terrìtorios de s'ìsula fiant obligados a pagare sa jizyah (una tassa chi is territòrios no islàmicos pagaiant a sos àrabos pro non èssere afracados),[13] nointames is àrabos non fiant rennèssidos a conchistare s'ìsula - francos perìodos curtzos meda in territòrios limitados - fintzas pro more de sos agiudos chi is sardos retziant de àteros istados europeos.[12]
Cun s'ispainadura àraba sa Sardigna aiat dèpidu torrare a s'organizare politicamente e militarmente, de manera de pòdere pesare una resistèntzia e fintzas pro pòdere bessire de sa cunditzione de isulamentu in ue s'agataiat dae chi aiat pèrdidu totu cuntatu cun s'Impèriu Bizantinu.[11] Fiat istadu aici chi si fiat isvilupadu unu guvernu autònomu, chi diat batire a su naschimentu de is giuigados. Non s'agatant mitzas iscritas chi potzant acrarare comente si fiat pòdidu arribare a custu assentu polìticu nou. Si ipotizat chi, pro pòdere amministrare megius tutu s'ìsula, su Iudex Provinciae de Càlaris aiat dadu pòderes de pares a is logutententes aposentados in Turris, Tharros e Cìvita, e duncas suta custas cunditziones si diant formare is bator giuigados cara a su sèculu IX.[4] Proa archeològica de custa teoria est pro esempru, in su casu de su Giuigadu de Arbaree, s'agatamentu in Tharros durante una campagna de isgavos de unu sèlliu chi portat su nùmene Zerkis cun tìtulu de Archon Arbor.[14] In documentas de su sèculu X est ammentuadu su prōtospatharios Torchitor, fintzas naradu àrchon, chi ammuntaiat càrriga de guvernadore e fiat apoderadu dae s'Impèriu Bizantinu.[14] In unu documentu iscritu in su 1073 dae paba Gregòriu VII si legent is nùmenes de is bator giùighes de Sardigna: Orzocorre de Càlaris, Orzocorre de Arbaree, Marianu de Torres e Costantinu de Gaddura.[14] Si creet chi in is sèculos in antis unas cantas famìlias de importu aiant monopolizadu su pòdere, criende unu sistema de incàrrigos artos eredados, una costùmene meda comuna in s'Europa medievale.[14]
In cust'època, s'agiudu de is repùblicas marineras de Gènova e Pisa contra de s'ispainadura àraba fiat istadu fundamentale pro is sardos e sa defensa issoro. Segundu is crònacas àrabas e pisanas, sèriu meda fiat istadu su perìodu a ròdiu de su 1015, cando su guvernadore de sa Taifa de Dénia, s'emiru Mujahid al-Amiri, aiat atacadu sa Sardigna e nd'aiat conchistadu una parte manna de su sud. Isceti cun s'agiudu de is pisanos e de is genovesos s'annu a pustis, is sardos aiant pòdidu bogare s'esèrtzitu àrabu dae s'ìsula.[14]
Riferimentos
modìfica- ↑ (SC) Ollolai, sos Padres de Santu Vasili e una morte misteriosa in su sèculu XV, in salimbasarda.net.
- ↑ (SC) S'Edade de Mesu in Sardigna, in prezi.com.
- ↑ (FR) Claude Gauvard, La France au Moyen Âge du Ve au XVe siècle (Quadrige Manuels).
- ↑ 4.0 4.1 (IT) L’ALTO MEDIOEVO, in sardiniaturismo.eu.
- ↑ 5.0 5.1 5.2 5.3 5.4 (IT) La Sardegna alto-medioevale, in it.scribd.com.
- ↑ 6.0 6.1 (IT) Marco Muresu, La Sardegna nel Mediterraneo di VII-VIII secolo attraverso il dato archeologico, numismatico e sfragistico, in journals.openedition.org.
- ↑ (IT) I Bizantini annettono la Sardegna all'Impero Romano d'Oriente, in tharros.info.
- ↑ (SC) Ollolai, sos Padres de Santu Vasili e una morte misteriosa in su sèculu XV, in salimbasarda.net.
- ↑ 9.0 9.1 (IT) Storia sarda nella scuola secondaria di primo grado - Il Medioevo (PDF), in icsanveromilis.edu.it. URL consultadu su 31 martzu 2022 (archiviadu dae s'url originale su 22 austu 2022).
- ↑ 10.0 10.1 (IT) Istituzioni politiche e religiose, in tharros.info.
- ↑ 11.0 11.1 11.2 11.3 11.4 (IT) L’affascinante storia della Sardegna medievale. L’isola nell’Alto Medioevo (V-X sec.), in medievaleggiando.it.
- ↑ 12.0 12.1 12.2 12.3 (IT) Le incursioni arabe, in tharros.info.
- ↑ (IT) La Sardegna nel Mediterraneo di VII-VIII secolo attraverso il dato archeologico, numismatico e sfragistico, in journals.openedition.org.
- ↑ 14.0 14.1 14.2 14.3 14.4 (IT) I secoli bui per la Sardegna, in tharros.info.
Àteros progetos
modìfica| Wikimedia Commons tenet files chi ligant a: Arta Edade Mèdia |